 |
|
|
|
EL CEL AMB PRISMÀTICS 10x50
Uns prismàtics (o binoculars) de mida 10x50 són relativament econòmics i fàcils de trobar. És possible que moltes famílies en tinguin uns a casa. El que potser no sabíeu és que amb aquest instrument, a part de contemplar el paisatge o els ocells, també és possible de veure un bon grapat d'astres. De fet la seva lluminositat no és gaire inferior a la que s'obté amb un petit telescopi de 60mm, i són més fàcils d'utilitzar, així que els prismàtics són una manera excel·lent d'iniciar-se en el món de l'astronomia.
CONSELLS D'ÚS
El principal problema amb els prismàtics és mantenir-los ferms. La constant tremolor de la imatge fa que no puguem percebre amb claredat els detalls, i ens impedeix de veure els objectes més dèbils. Si es mantenen fixos, el rendiment dels prismàtics és el doble. Algunes de les observacions es fan al límit de visibilitat, on tot el poder de concentració es posa en joc. La més lleugera incomoditat o tensió us impedirà de concentrar-vos i us perdreu molts detalls.
Alguns prismàtics tenen una rosca que permet lligar-los a un trípode de fotografia: això ens permet mantenir-los ferms per a observacions properes a l'horitzó. Però si voleu mirar cap amunt, el trípode de fotografia no serveix, haureu de buscar un trípode especial per a binoculars astronòmics; el problema està en què és un accessori car. Molts principiants es construeixen suports casolans que els hi funcionen prou bé. I si no, la manera tradicional de lluitar contra les tremolors és observar des d'una cadira de jardí reclinable amb braços. En recolzar ambdós colzes en els braços de la cadira i els oculars contra la vostra cara, el moviment es pot reduir en gran part.
A l'hora d'observar, és important no contenir la respiració, ja que si estan ben nodrits amb oxigen els nostres ulls hi veuen millor.
QUÈ ES POT VEURE AMB ELLS?
LA LLUNA
Amb prismàtics o telescopi, la Lluna sempre resulta espectacular. En ella hi podreu distingir els mars i els principals cràters i serralades.
Els mars són visibles especialment cap al capvespre, quan el cel encara no és fosc del tot. Amb ajuda dels prismàtics es poden distingir amb claredat tots ells. Si us interessa observar els mars, la fase més favorable es dóna amb la Lluna plena i els dies poc abans i poc després.
Però si l'interès el teniu posat en els cràters i serralades, són preferibles les fases creixents i minvants, i dirigir la mirada cap al "terminador", que es la línia d'ombra que separa la part il·luminada de la part fosca. En les proximitats del terminador les ombres són allargades i ressalten el volum dels cràters i muntanyes. Per contra, durant la Lluna plena la llum solar incideix sobre el satèl·lit de forma tan directa que no hi ha ombres observables, i en conseqüència no som capaços d'apreciar el volum dels cràters.
Resulta interessant de veure com va canviant l'aparença de les formacions lunars conforme van passant els dies i van avançant les fases. Per exemple, els "raigs" brillants que surten del cràter Tycho i travessen tot el satèl·lit ressalten molt durant la Lluna plena, però costen de veure en altres fases.
En aquest mapa de la Lluna hi teniu els principals relleus lunars visibles amb prismàtics.
Durant els dies poc abans i poc després de la Lluna nova, quan la Lluna només té una petita franja il·luminada i es troba molt a prop de l'horitzó, és possible apreciar l'anomenada llum cendrosa ("luz cenicienta"), que permet copsar la totalitat de l'esfera del satèl·lit, encara que estigui a les fosques. Aquest efecte és el resultat de la llum solar que es reflexa sobre la Terra i retorna cap a l'espai, i que en incidir sobre la Lluna la il·lumina feblement.
Els prismàtics també són molt adequats per a seguir l'evolució dels eclipsis de Lluna.
ELS PLANETES
Amb prismàtics es poden veure tots els planetes del Sistema Solar, des de Mercuri fins a Neptú.
Els planetes interiors (Mercuri i Venus) apareixen al vespre, poc després de posar-se el Sol, o bé a la matinada, poc abans de que surti. Desapareixen de la nostra vista els dies que passen per davant del Sol o per darrera del mateix, i tampoc es poden veure quan estan massa a prop d'ell. Per això s'observen millor quan visualment estan més separats del Sol (d'això se'n diu màxima elongació).
En canvi, tots els altres planetes es veuen millor en els mesos en què estan més a prop de nosaltres, que seran les setmanes abans i després de l'oposició (el moment en què el Sol, la Terra i el planeta estan alineats).
Abans de l'observació, convé informar-se dels dies i hores en què serà possible veure cada planeta.
[Més coses sobre els planetes]
MERCURI
És un petit planeta molt proper al Sol. Només es pot veure en les dates de màxima elongació, i per això les observacions queden limitades a uns determinats dies i sempre en direcció a l'horitzó poc abans de la sortida del Sol, o poc després de posar-se aquest.
Cal consultar les efemèrides per saber quins dies i hores són favorables. I haureu de buscar un lloc on la vista en direcció est (si és a la matinada) o oest (si és al vespre) estigui completament lliure d'arbres, edificis o muntanyes.
No hi ha gran cosa per veure en ell: el veureu simplement com una estrella brillant. El mèrit està en saber-lo trobar.
Precaució: si falta poc perquè surti el Sol, assegureu-vos d'abandonar l'observació abans de què comenci a aparèixer, perquè si arribéssiu a veure el Sol a través dels prismàtics us cremaria immediatament els ulls.
VENUS
És un planeta blanc molt brillant (de fet, és l'astre més brillant del cel després del Sol i la Lluna). Se l'anomena "Lucero del Alba" quan se'l veu cap a l'est abans de sortir el Sol, i també "Estel de la tarda" quan és la primera "estrella" en aparèixer cap a l'oest poc després de posar-se el Sol.
Les dates més favorables per observar-lo són les de la màxima elongació, i en les setmanes anteriors i posteriors. Aleshores es troba alt en el cel, i s'allibera d'aberracions atmosfèriques.
Vist amb prismàtics, si teniu la imatge fixa i ben enfocada, podeu arribar a veure que té fases, igual que la Lluna. Això vol dir que de vegades només veiem il·luminada la meitat del planeta, segons la posició en què estigui respecte al Sol (tal com passa amb la Lluna).
Cal mirar-lo durant les hores crepusculars (al vespre i a l’alba, quan encara no és fosc del tot i el cel té un color violeta-blavós); d’aquesta manera el veurem com si fos una lluna petiteta. En canvi, si el mirem quan ja és negra nit, només veurem una estrella molt brillant a la que li surten raigs de llum.
MART
Com que és un planeta petit, no és possible apreciar en ell sensació de volum. Simplement el veureu com una brillant estrella ataronjada. El moment més favorable és durant l'oposició, perquè la mida i la lluentor són màximes.
JÚPITER
Té l'aspecte d'una estrella blanc-groguenca brillant, i en mirar-lo amb els prismàtics es pot apreciar certa sensació de volum. També és possible que arribeu a veure les seves quatre llunes principals: si teniu una òptica de qualitat, la imatge ben enfocada, l'aparell fixat sobre un trípode, i l’atmosfera està neta, podreu apreciar uns puntets blancs al voltant del planeta.
Hi ha nits en què no es poden veure totes quatre, perquè alguna està passant per davant o per darrera del planeta i es deixa de veure. Ganímedes i Calisto, per ser les més externes, són les més fàcils de veure. Europa i Io, com que estan més a prop, sovint es confonen amb el resplendor brillant de Júpiter, fins que un bon dia les atrapeu en la seva màxima elongació (distància) del planeta. Si porteu un control diari de les posicions de les llunes, veureu com canvien de posició cada nit.
Aquests satèl·lits tenen una mida similar a la nostra Lluna. Podeu fer servir un programa informàtic astronòmic per saber quina posició ocuparan cada nit i identificar les que esteu veient.
SATURN
Vist amb els prismàtics es veu com un disc ovalat de color groc. Els anells no es poden distingir separadament del planeta. Durant les dates d'oposició, i si el lloc d'observació es prou fosc, podríeu arribar a veure el seu satèl·lit Tità, però és difícil.
URÀ I NEPTÚ
Aquests planetes llunyans són difícils de trobar, perquè no són visibles a simple vista (o no òbviament visibles), a diferència de tots els planetes anteriors. No podreu distingir res en ells, semblen simples estrelles (potser veieu en Urà un lleuger to verdós). El mèrit està en trobar-los i poder dir que els has vist.
Urà es troba entre les constel·lacions d'Aquari i Piscis; Neptú entre les de Capricorn i Aquari. Però per localitzar-los cal saber on buscar, i per això es fa imprescindible consultar la posició exacta que ocuparan respecte a les estrelles del voltant, i portar una carta celeste detallada, que ens permeti anar identificant cada estrella fins a distingir el planeta que busquem. En això us pot ser de molta utilitat un programa informàtic astronòmic.
COMETES
És molt interessant observar cometes amb els prismàtics, però això només resulta possible quan n'apareix algun suficientment brillant (magnitud inferior a 8). Aleshores el podreu seguir durant uns pocs dies, i veureu com va canviant de posició cada nit, i com va variant la seva lluentor. Cal estar atent a les efemèrides i possibles notícies sobre aquests objectes, que apareixen periòdicament a Internet i en alguns fòrums astronòmics.
ASTEROIDES
Tan sols mitja dotzena d'asteroides són visibles amb els prismàtics (els més brillants), i a més només és possible veure'ls en els dies pròxims a l'oposició. És essencial observar amb un cel completament fosc. No podreu distingir res en ells, semblen estrelles dèbils. El mèrit està en trobar-los i poder dir que els has vist.
Per localitzar-los cal saber on buscar, i per això es fa imprescindible consultar la posició que ocuparan (*) respecte a les estrelles del voltant, i portar una carta celeste detallada, que ens permeti anar identificant cada estrella fins a distingir l'asteroide que busquem.
(*) Alguns programes informàtics astronòmics permeten consultar la posició dels asteroides més grans. També és pot trobar aquesta informació a Internet.
L'asteroide més brillant i més fàcilment visible amb prismàtics és 4 Vesta. També són bons objectius 1 Ceres i 2 Pallas. Més difícils resulten 3 Juno, 5 Astraea, 6 Hebe, 7 Iris i 18 Melpomene.
Les properes oposicions d'aquests asteroides són: Hebe el 8/5/09; Iris el 4/7/09; Astraea el 23/7/09; Juno el 22/9/09; i Melpomene el 16/10/09. Podeu trobar la informació d'aquests i altres asteroides al Minor Planet Center.
CAMPS ESTELARS
Els prismàtics us mostraran innumerables estrelles noves allà on abans semblava que només hi havia espais en buit. Si el cel està suficientment fosc (en una nit sense Lluna, i sense la contaminació lumínica de les faroles de la ciutat) es poden arribar a veure estrelles fins a la 8ª o 9ª magnitud.
És especialment recomanable dirigir la vista cap a la Via Làctia (la nostra galàxia): allò que a simple vista pot semblar un núvol allargat travessant el cel, quan el mirem amb prismàtics es transforma en un paisatge d'infinites estrelles. Aquest és especialment dens sobre les constel·lacions d'Escorpí i Sagitari, en direcció a les quals es troba el centre de la galàxia. També és destacable sobre les constel·lacions d'Auriga, Perseu, Cassiopea, el Cigne i l'Àliga.
Podeu dirigir la vista cap a M24 en Sagitari, anomenat "el petit núvol d'estrelles". També us poden interessar alguns asterismes de formes curioses, com la Kemble's Cascade en Girafa (13º al nord-est de Mirfak (α Per)). O el "anell de compromís", un petit cercle d'estrelles molt dèbils (cal un lloc molt fosc per veure-les) dins el qual Polaris (α UMi) representa un diamant. O "el penja-robes" Cr399 en la Guilla, un grup d'estrelles amb aquesta forma centrat en l'estrella 4 Vulpeculae (uns 4º al nord-oest de Alfa Sagittae (α Sge)).
ESTRELLES DE COLORS
Us heu fixat mai que les estrelles tenen colors? N'hi ha de blanques, grogues, vermelles, blaves,... Els prismàtics us poden ajudar a distingir aquests colors en les estrelles més brillants.
[Les estrelles més brillants del nostre firmament]
ESTRELLES DOBLES
N'hi ha moltes per observar. Perquè siguin visibles amb els prismàtics caldrà dues coses: (1) que estiguin prou separades una de l'altra (mínim uns 18" d'arc) (2) que tinguin una lluentor semblant (si una brilla molt més que l'altra ens enlluernarà i no les podrem distingir). Fixeu-vos si es pot apreciar en elles alguna diferència de color.
Les dobles més assequibles per als prismàtics són la parella Mizar-Alcor (UMa), Zubenelgenubi (α Lib), epsilon (ε) Lyr, Giedi (α Cap), Dabih (β Cap), rho (ρ) Cap, gamma (γ) Lep, nu (ν) Dra, 16-17 Dra, 30-31 Cyg. Amb una mica més d'esforç podeu veure Regulus (α Leo), Albireo (β Cyg), 61 Cyg, iota (ι) Cnc o el sistema múltiple NGC 2017 (1,5º a l'est de alfa (α) Lep).
[Més coses sobre les Estrelles Dobles]
OBJECTES DE CEL PROFUND
Amb un cel completament fosc, uns prismàtics de 10x50 ens haurien de permetre veure la majoria d'objectes de cel profund de 7ª o 8ª magnitud. Però no sempre és fàcil, i requereix d'unes condicions d'observació òptimes:
1) Cal procurar que la Lluna estigui lluny d'ascendir, o bé triar nits al voltant de la Lluna nova, per tal que el cel estigui completament negre i el contrast amb els objectes sigui el major possible.
2) Pel mateix motiu, haureu de desplaçar-vos lluny de la ciutat, fugint de les llums d'edificis i faroles que contaminen el cel.
3) Cal acostumar els ulls a la foscor, evitant encendre cap llum des de mitja hora abans de l'observació (en cas necessari, es pot encendre una llanterna de llum vermella).
4) Trieu el moment en què els objectes a observar es troben més alts en el cel (almenys a 25º d'altitud sobre l'horitzó), perquè així la interferència de l'atmosfera és mínima.
5) Per veure els objectes més tènues (nebuloses, galàxies,...) és necessari tenir una fase de concentració, adaptació, relaxació,... que ens permeti portar fins al límit els prismàtics. Mireu de disposar d'un trípode o suport per mantenir els prismàtics fixes. Cal respirar correctament, i no aguantar-se la respiració, perquè els ulls necessiten alimentar-se d'oxigen. Feu servir tècniques per millorar la visió, com per exemple la "visió desviada" (no mirar directament l'objecte, sinó mirar a un costat del mateix). Durant el dia, eviteu exposar-vos a la llum solar, i protegiu-vos els ulls amb ulleres de sol.
6) Per localitzar els objectes pot ser necessari disposar de cartes estel·lars detallades o llibres de referència.
[Més coses sobre els objectes de cel profund]
El IFAS Binocular Certificate Handbook és un llibre en anglès on trobareu instruccions per localitzar un centenar d'objectes de cel profund assequibles a uns prismàtics de 10x50. Si voleu us el podeu descarregar (versió en anglès; 64 pàgines; 1,4 Mb; cal Acrobat Reader per obrir-lo).
També us podeu descarregar aquest Atlas per a binoculars i telescopis petits, on hi ha dibuixada la situació de les estrelles fins a la 6ª magnitud, y objectes de Cel Profund fins a la 8ª o 9ª (5 pàgines; 4 Mb; cal Acrobat Reader).
CÚMULS OBERTS
Amb els prismàtics és possible veure'n una gran quantitat d'ells, especialment quan el cel és fosc. Són molt abundants en tota la zona de la Via Làctia. Podreu distingir les estrelles individualment. Alguns, fins i tot, s'aprecien millor amb prismàtics que amb telescopi.
Amb els prismàtics es poden veure amb facilitat multitud de cúmuls oberts. En destaquen NGC752 (And); M36, M37 i M38 (Aur); Stock23 "Cúmul de Pazmino" (Cam); M44 "el Pessebre" i M67 (Cnc); M41 (CMa); M52, M103, NGC457 "Cúmul del E.T.", NGC663, NGC7789 i Stock2 (Cas); Mel 111 (les estrelles que formen la constel·lació Cabellera de Berenice); M39 (Cyg); M35 (Gem); M48 (Hya); NGC7209 (Lac); Steph1 (Lyr); M50, NGC2232, NGC2244, NGC2264 i NGC2301 (Mon); NGC6633 i IC4665 (Oph); NGC1981, NGC2169, Cr 65, Cr 69 i Cr 70 (Ori); M34, NGC869-NGC884 "el Cúmul Doble" i Mel 20 (Per); M46, M47 i M93 (Pup); M18, M23 i M25 (Sgr); M6 "la Papallona" i M7 (Sco); M11 "Ànecs Salvatges" (Sct); M16 "Àliga" i IC4756 (Ser); M45 "les Plèiades", NGC1647 i Mel 25 "les Híades" (Tau).
[Més coses sobre Cúmuls Oberts]
CÚMULS GLOBULARS
Tan sols podem veure els més brillants, i caldrà que el cel sigui prou fosc. No podreu distingir en ells estrelles individuals, sinó que més aviat tindran l'aspecte d'un nuvolet rodó.
Els cúmuls globulars més destacables que es poden veure des del nostre país són M13 "el Mur" (Her), M15 (Peg), M22 (Sgr) i M4 (Sco). Amb una mica més de dificultat podeu intentar veure M2 (Aqr); M3 (CVn); M92 (Her); M79 (Lep); M56 (Lyr); M10, M12 i M14 (Oph); M71 (Sge); M28 (Sgr); M5 (Ser).
[Més coses sobre Cúmuls Globulars]
NEBULOSES
Són difícils, i requereixen un cel completament fosc. Les Nebuloses Difuses les veureu com una regió brillant de forma irregular. Les poques Nebuloses Planetàries que podeu arribar a veure us semblaran simples estrelles, o bé apreciareu de vegades una forma arrodonida. De Restes de Supernova només n'hi ha una que sigui visible amb prismàtics (i no pas fàcilment): és M1 (la Nebulosa del Cranc), i us semblarà que esteu veient una simple estrella. Les nebuloses fosques es poden intuir, si mireu cap a la Via Làctia, com a núvols obscurs impedint que ens arribi la llum de les estrelles que hi ha al darrera.
Les Nebuloses Difuses més assequibles per veure amb prismàtics són M42 "la Gran Nebulosa d'Orió" (Ori), NGC7000 "Nord Amèrica" (Cyg), i M8 "Llacuna" i M17 "Omega" (Sgr). Amb més dificultat podeu intentar veure M78 (Ori), M20 "Trífida" (Sgr) i M1 "el Cranc" (Tau).
De Nebuloses Planetàries, la única fàcilment visible és M27 "les Peses" (Vul). Més difícils resulten NGC7293 "Hèlix" (Aqr) i NGC3242 "Fantasma de Júpiter" (Hya).
Com a Nebulosa Fosca, podeu intentar localitzar la "Esquerda del Cigne" ocultant la Vía Làctia entre les estrelles Deneb, Sadr i Gienah (Cyg).
GALÀXIES
Tan sols unes poques (les més brillants) es poden veure amb prismàtics, i únicament són visibles en bones condicions de foscor. Tenen l'aspecte d'una petita taca difusa.
Tret de la Via Làctia, la única galàxia fàcilment visible amb prismàtics des del nostre país és M31 "la Galàxia d'Andròmeda" (And). Amb certa dificultat, però, se'n poden arribar a intuir unes quantes més: NGC2403 (Cam); M51 "Whirlpool" (CVn); M64 "Black-eye" i NGC4565 (Com); M83 (Hya); NGC253 "de Sculptor" (Scl); M33 "del Triangle" (Tri); la parella M81-M82 "Nebulosa de Bode" i M101 "Pinwheel" (UMa); M87 i M104 "Sombrero" (Vir).
ELECCIÓ DELS PRISMÀTICS
A part dels 10x50, els de mida 7x50 també resulten molt adequats, especialment per veure objectes tènues (galàxies, nebuloses i cúmuls globulars). Per mirar la Lluna també són útils els de mida 8x30 i 10x40. El primer número indica els augments i el segon número és el diàmetre de la lent principal, en mil·límetres: p.ex. un 10x50 té 10 augments i 50mm de diàmetre; un 8x30 té 8 augments i 30mm de diàmetre. Quant més gran sigui el diàmetre més lluminosos seran els prismàtics, perquè són capaços de captar més llum, i això és molt important per a l'observació astronòmica.
Una altra cosa important, alhora de comprar-ne uns, és fixar-se en la bona qualitat de les lents, i en què estiguin ben col·limats (això vol dir que estiguin ben construïts i equilibrats). A la botiga, demaneu que us deixin sortir a fora per provar-los mirant cap a edificis llunyans.
Podeu aprendre més coses sobre com escollir i fer servir els vostres prismàtics en aquestes webs:
PRISMÀTICS: ELS NOSTRES TELESCOPIS DE BUTXACA
COMPRAR BINOCULARES ES MUY FÁCIL
