MART, el planeta vermell

Òrbita i rotació

Mart és el quart planeta en ordre de distàncies al Sol (228 milions de Km). La seva òrbita és força el·líptica, i triga 687 dies en completar-la (la Terra en triga 365).

El seu període de rotació és molt similar al de la Terra: 24 hores i 37 minuts. Això fa que la duració del dia i la nit siguin molt semblants a la nostra.

Massa i dimensions

Mart és el segon planeta més petit (és 6 vegades i mitja més petit que la Terra, en volum). Té un diàmetre de 6.792 Km (la meitat del terrestre). També és, dels quatre planetes interiors, el que té una densitat menor. La seva massa és una 9ª part de la massa de la Terra. Tot plegat fa que a la superfície de Mart la gravetat sigui tan baixa com a la superfície de Mercuri: una persona que a la Terra pesés 75 Kg només en pesaria 28 Kg a Mart.

Atmosfera i clima

Mart té una atmosfera molt lleugera (la pressió atmosfèrica és menys d’un 1% de la terrestre) composada en un 95% per CO2 que permet un lleuger efecte hivernacle. La temperatura mitja del planeta està al voltant dels -55ºC sota zero, amb variacions importants entre el dia i la nit. El rang complet de temperatures varia des dels -133ºC sota zero de mínima en el pol a l’hivern, fins al 27ºC positius de màxima a l’equador durant un dia d’estiu.

La inclinació de l’eix de rotació del planeta (25º) és molt similar a la que té la Terra, de manera que allà també hi ha períodes estacionals (hivern, primavera, estiu...), però les estacions són més llargues, perquè un any marcià dura gairebé el doble que un any terrestre.

En els pols nord i sud presenta dos blancs casquets polars, que creixen i minven segons les estacions, i que en realitat estan fets de gel sec (CO2 congelat), tot i que els científics sospiten que sota la capa superficial de gel sec es podria amagar gel d’aigua.

Quan els casquets polars es fonen, el CO2 alliberat a l’atmosfera fa que la pressió atmosfèrica es dupliqui, i l’atmosfera es torna prou densa com per generar forts vents de fins a 100 Km/h, que ocasionen grans tempestes de sorra que poden arribar a cobrir el planeta sencer durant setmanes.

Superfície

A principis del s.XX, molta gent creia que el “planeta vermell” estava habitat per una civilització intel·ligent, la dels marcians. Avui sabem que en realitat es tracta d’un planeta fred i desèrtic, i de moment no hem trobat cap senyal de vida, ni tan sols primitiva...
Però la superfície i el paisatge de Mart recorda en molts aspectes als de la Terra: grans extensions desèrtiques de sorra i roques, dunes... volcans, muntanyes, valls, penya-segats,... els dos casquets polars,...

Vist des de l’espai, mostra grans regions de color ataronjat que cobreixen ¾ parts del planeta, i que anomenem deserts. Corresponen efectivament a zones desèrtiques de sorra vermellosa i pedres. Per altra banda, podem veure unes franges i taques més fosques, que per similitud amb la lluna s’anomenen mars. Durant el segle XIX i principis del XX, la visió de taques fosques sobre la superfície, que a més a més canviaven de color durant l’estiu marcià, va fer pensar els astrònoms que es tractava de grans superfícies boscoses, que canviaven de color igual que aquí ho fan els arbres a la tardor. No era així. Mart és un planeta desèrtic. Quan el vent arrossega la pols, o quan s’aixeca una tempesta de sorra, es poden produir canvis en l’aparença de les taques.

Un enorme graó, prop de l’equador, divideix el planeta en dues regions molt diferents: l’hemisferi nord és pla i jove, mentre que el sud són terrenys alts, vells, escarpats, i plens de cràters. La NASA creu que tot l’hemisferi nord és un enorme cràter de meteorit de 8.500 km de diàmetre (el 40% del planeta); l’anomenada Conca Borealis seria així el cràter d’impacte més gran del Sistema Solar, format fa 3.900 milions d’anys per l’impacte d’un cos de 2.000 km de diàmetre.

Un altre cràter immens es troba a l’hemisferi sud: Hellas Planitia fa 6 km de profunditat i 2.000 km de diàmetre (com dos cops l’amplada de la península Ibèrica).

Mart té la muntanya més alta del Sistema Solar, el Olympus Mons, un colossal volcà, ara inactiu, que s’alça 27 km sobre la seva base (25 km sobre el nivell mig de la superfície marciana). És tres vegades més alt que l’Everest!!

També té el canó més gran del Sistema Solar, el Valles Marineris, una profunda fenedura en el terreny que amb els seus 4.500 km de longitud, 200 km d’amplada, i 11 km de profunditat màxima... és 7 vegades més ample i més profund, i 10 vegades més llarg que el Gran Canó del Colorado.

Olympus Mons, la muntanya més alta del Sistema Solar, és un volcà apagat.

Una part de Valles Marineris, el major canó del Sistema Solar.

Satèl·lits

Té dues petites llunes, Fobos i Deimos. Es creu que en realitat són dos asteroides que van ser capturats pel camp gravitatori del planeta. El futur de Fobos és acabar xocant contra Mart d’aquí a uns 100 milions d’anys.

Observació

En ser tan petit, Mart pot resultar decebedor per qui el veu per primer cop. A l’hora d’observar-lo cal assegurar-se de que sigui una bona època, perquè la seva mida aparent varia molt segons que estigui més lluny o més a prop de nosaltres. El millor moment és quan Mart s’acosta a la mínima distància de la Terra (aleshores diem que està en oposició, i es troben alineats el Sol, la Terra i Mart). Això ocorre cada dos anys i 50 dies. En aquests dies pot identificar-se a simple vista sense problemes degut a la seva intensa brillantor i tonalitat ataronjada.