JÚPITER, el planeta gegant

Massa i dimensions

Júpiter és el planeta més gran del Sistema Solar, una immensa bola de gas de 143.000 Km de diàmetre (11 cops el diàmetre terrestre). La seva massa és enorme: dues vegades i mitja la dels demés planetes junts (té una massa 318 vegades superior a la de la Terra i 3 vegades superior a la de Saturn). La seva naturalesa gasosa el fa estar molt inflat: ocupa un volum en el que podrien cabre 1.321 Terres.

Òrbita i rotació

Júpiter empra gairebé 12 anys en donar una volta al voltant del Sol (la Terra en triga 1). Orbita a 779 milions de Km de l’astre rei, una distància més de 5 vegades superior a la que orbita la Terra. La llum del Sol triga 43 minuts en arribar fins a ell.

És el planeta que més ràpid gira sobre sí mateix: completa una rotació en menys de 10 hores (la Terra en triga 24). Aquesta rotació tan ràpida també provoca que Júpiter no sigui ben bé esfèric, sinó que està clarament aplatat en els pols (el diàmetre polar és un 6% inferior al diàmetre equatorial).

Atmosfera, superfície i clima

Júpiter és un planeta gasós, composat en un 90% d’hidrogen. Està envoltat per núvols prims d’amoníac i sulfur que li donen les seves tonalitats (grocs, ataronjats, ocres).
Com que gira molt ràpid sobre sí mateix, això fa que els núvols es disposin en bandes, com si fossin cinturons que envolten el planeta, i que tenen l’aparença de franges alternes clares i obscures (les zones clares corresponen a núvols calents que pugen i les bandes fosques a núvols freds que baixen).

Els vents que circulen entre aquests núvols són intensos i creen ovals, corbes, fistons, i curioses formes, com ara la Gran Taca Roja (GTR), una immensa taca vermella en l’hemisferi sud del planeta, més gran que la Terra, que sembla una tempesta però que en realitat és tot el contrari, un anticicló (una regió d’altes pressions). A l’exterior de la GTR els vents bufen a 400 Km/h, però a l’interior de la GTR els vents estan en calma.

Magnetosfera

A l’interior del planeta, sotmès a tremendes pressions, existeix un oceà d’hidrogen líquid metàl·lic. Aquest fet, combinat amb l’elevada velocitat de rotació, origina l’intens camp magnètic del planeta, 20.000 vegades més intens que el de la Terra. La magnetosfera de Júpiter és l’estructura més gran del Sistema Solar: la seva cua s’estén més de 1.000 milions de Km, fins a l’òrbita de Saturn.

Anells

Els quatre anells de Júpiter son febles i es composen principalment de pols. No són visibles des de la Terra amb telescopis. El principal fa 6.000 Km d’amplada i orbita a uns 123.000 Km del centre del planeta.

Satèl·lits

Júpiter té molts satèl·lits girant al voltant seu (63 de coneguts), dels quals quatre són especialment grans: Ió, Europa, Ganimedes i Cal·listo. Aquests quatre van ser descoberts per Galileu Galilei el 1610, i per això els anomenem satèl·lits galileians. Tots quatre són majors que la nostra Lluna, excepte Europa.

Ió és el cos més volcànicament actiu del Sistema Solar. Té centenars de volcans i erupcions quasi contínues. La gran proximitat a Júpiter per un cantó, i a les llunes Europa i Ganimedes per l’altra, són les responsables d’aquesta gran activitat, ja que el planeta s’escalfa moltíssim per les potents forces de marea, que deformen l’escorça i arriben a elevar el terreny fins a 92 metres.

Europa està coberta d’una gruixuda capa de gel amb pocs cràters d’impacte (senyal d’una superfície jove), i amb moltes esquerdes. És el cos més llis del Sistema Solar: les formacions més elevades no superen uns centenars de metres. També està sotmesa a forces de marea que escalfen el seu interior; per això la NASA pensa que sota l’escorça de glaç podria existir un oceà d’aigua líquida, i està preparant una futura missió.

Ganimedes és el satèl·lit més gran del Sistema Solar. Els seus 5.262 Km de diàmetre el fan més gran que el planeta Mercuri (encara que només en té la meitat de la massa). Té una superfície gelada, amb zones clares i fosques, i força cràters d’impacte.

Cal·listo és el que té una superfície més vella, ja que el glaç que el recobreix està absolutament saturat de cràters de meteorits (és el cos més crateritzat del Sistema Solar). Amb un diàmetre gairebé igual al del planeta Mercuri, és el tercer satèl·lit més gran del Sistema Solar.

Observació

Júpiter brilla amb una intensa llum blanc-groguenca. Sol ser fàcil d’identificar a simple vista.

L’observació de Júpiter a través del telescopi és molt espectacular. La quantitat de detalls depèn de la qualitat de l’aparell i de les condicions de l’atmosfera en aquell moment. Observeu les diferents zones clares i bandes fosques de l’atmosfera i, si teniu un telescopi de gran obertura, intenteu de veure la Gran Taca Roja, de color salmó. La GTR no sempre és visible, a causa de la rotació del planeta (cal consultar abans els dies i hores adequats), i perquè cal tenir un bon seeing per posar els 200 o 300 augments necessaris per veure-la amb claredat.

Nota: la sorprenent desaparició de la banda equatorial sud està facilitant l’observació de la GTR durant aquest any 2010.

La rotació és clarament apreciable mentre mirem a través del telescopi. Si per exemple estem mirant la Taca Roja, en 3 hores travessarà la superfície d’un extrem a l'altre, o sigui que en solament 1 hora en veureu un desplaçament evident.

Els filtres de colors us poden ajudar en la observació:

• El filtre groc (12) incrementa el contrast entre les zones més blaves del planeta.
• El taronja (21) augmenta el detall en les zones polars i en els cinturons.
• El blau (38A, 80A) es fa servir molt: incrementa el detall de la Gran Taca Roja i augmenta el contrast en els cinturons vermells.

Les èpoques d’observació òptimes de Júpiter són força amples, però en aquells dies que més a prop es troba de la Terra (quan està alineat amb la Terra i el Sol, és a dir, quan està en oposició) es poden apreciar més detalls. Això passa cada 13 mesos; les properes dates seran les següents:

• 21 de setembre de 2010
• 29 d’octubre de 2011
• 3 de desembre de 2012
• 5 de gener de 2014
• 6 de febrer de 2015

Nota: una curiositat sobre Júpiter que va sortir als diaris l’any 2009 és que un aficionat australià va descobrir una nova taca fosca sobre el planeta que abans no hi era. En va fer fotos, i en va informar a la NASA, que fins aleshores no se n’havia adonat. Es creu que va ser un cometa que va impactar sobre Júpiter i va deixar aquella taca fosca, tal com ja va passar al 1994 amb el cometa Shoemaker-Levy.

Observació dels satèl·lits

Amb uns simples prismàtics 10x50 és possible de veure els quatre satèl·lits galileians: podreu apreciar uns puntets blancs al voltant del planeta. Ganimedes i Cal·listo, per ser els més externs, són els més fàcils de veure.
Però com millor podreu veure els satèl·lits és amb el telescopi. Si els mireu cada nit, veureu que van canviant de posició. Hi ha nits en què no es poden veure tots quatre al mateix temps, ja que poden estar passant per davant o per darrera del planeta, o molt a prop seu, i es fan invisibles als nostres ulls.

La interacció de Júpiter i les seves llunes produeix curiosos fenòmens, que són observables amb el telescopi:

• Les OCULTACIONS es produeixen quan una lluna passa per darrera del planeta i desapareix.
• Els TRÀNSITS succeeixen quan una lluna passa per davant i projecta la seva ombra sobre la superfície de Júpiter.
• Els ECLIPSIS ocorren quan una lluna creua l’ombra del planeta, amb la qual cosa veiem com es va apagant fins a desaparèixer. O també ens pot passar a l’inrevés: que la lluna no hi sigui i de sobte la veiem aparèixer.