SATURN, el senyor dels anells

Massa i dimensions

Saturn és el segon planeta més gran del Sistema Solar, una immensa bola de gas de gairebé 121.000 Km de diàmetre equatorial (9,5 vegades el diàmetre terrestre). La seva massa és 95 vegades superior a la de la Terra. La seva naturalesa gasosa el fa estar molt inflat: ocupa un volum en el que podrien cabre 764 Terres.
Tan inflat està, que la seva densitat és inferior fins i tot a la de l’aigua: si trobéssim un oceà suficientment gran per ficar-lo a dins, Saturn flotaria!! (no hi ha cap altra planeta amb una densitat tan baixa).

Està envoltat per un sistema d’anells format per fragments de gel i roques, que té un gruix molt petit (19 metres en promig), però un diàmetre enorme (274.000 km el sistema principal).

Òrbita i rotació

Saturn empra 29 anys i mig en donar una volta al voltant del Sol (la Terra en triga 1). Orbita a 1.434 milions de Km de l’astre rei, una distància gairebé 10 vegades superior a la que orbita la Terra. La llum del Sol triga 1 hora i 19 minuts en arribar fins a ell.

És el segon planeta que més ràpid gira sobre sí mateix: completa una rotació en menys de 11 hores (la Terra en triga 24). Aquesta rotació tan ràpida també provoca que Saturn no sigui ben bé esfèric, sinó que està molt aplatat en els pols (el diàmetre polar, 109.000 Km, és un 10% inferior al diàmetre equatorial).

Atmosfera, superfície i clima

Saturn és un planeta gasós, composat en un 96% d’hidrogen. Com que gira molt ràpid sobre sí mateix, això fa que els núvols es disposin en bandes (igual que a Júpiter, però aquí són menys contrastades, per culpa d’una boirina d’amoníac que cobreix tot el planeta i en difumina els detalls).
Els forts vents, paral·lels al equador, arriben a 1.600 Km/h.

Saturn té moltes tempestes i vòrtexs, més fins i tot que Júpiter, però més petites. S’han pogut observar tempestes amb llampecs 10.000 vegades més potents que els de la Terra, i algunes d’aquestes tempestes se les ha vist durar molts mesos seguits.
Al 2006 la sonda Cassini va veure un huracà enorme situat al pol Sud. Feia 8.000 Km de diàmetre, i els seus vents bufaven a 500 Km/h.

Al pol Nord existeix un estrany vòrtex (com un forat) en forma d’hexàgon. És tan ample que a dins hi cabrien 4 Terres. El va veure la sonda Voyager al 1979, i l’ha tornat a veure la sonda Cassini al 2006. És similar al vòrtex polar terrestre, on els vents giren en cercle al voltant del pol, però el que el fa estrany en aquest cas és la seva forma hexagonal perfectament geomètrica. Està fix en el pol i no es desplaça. Girant al seu interior, la Voyager va fotografiar un curiós núvol blanc que es movia a 321 Km/h; es va pensar que seria quelcom temporal, però 27 anys després encara segueix allà, i no se sap què és.

Magnetosfera

A l’interior del planeta, sotmès a fortes pressions, existeix un oceà d’hidrogen líquid metàl·lic. Aquest fet, combinat amb l’elevada velocitat de rotació, origina un fort camp magnètic, no tan poderós com el de Júpiter, però encara 578 vegades més intens que el de la Terra.

Anells

Els anells de Saturn estan formats per milers de milions de petits fragments de gel, pols i roques, amb mides compreses entre 1 cm y pocs metres. Són molt brillants, i per tant visibles des de la Terra, a diferència dels anells de Júpiter, Urà o Neptú. Els acompanyen unes petites llunes, anomenades llunes pastores, que orbiten a l’interior dels anells, i donen estabilitat gravitatòria al sistema.

Els anells principals i més brillants (els que podem veure els aficionats) són dos, anomenats A y B. Conjuntament fan 45.000 Km d’amplada i 274.000 Km de diàmetre, i estan separats per un espai buit de 4.600 Km anomenat Divisió de Cassini. Malgrat la seva extensió, tenen un gruix molt petit: 19 metres en promig. Més a prop de Saturn orbiten dos anells més febles, el C i el D. I a l’exterior hi ha quatre anells més, molt poc visibles, descoberts per les sondes que han visitat Saturn, un dels quals (E) fa 300.000 Km d’amplada i gairebé 1 milió de Km de diàmetre.

L’eix de rotació del planeta no és perpendicular a la seva òrbita, i per això des de la Terra veiem els anells inclinats. La inclinació dels anells va canviant amb el temps. Conforme passen els anys, l’angle des del qual veiem Saturn va variant, i passem de veure la part superior dels anells a veure’n la part inferior. Aproximadament cada 15 anys els veiem de cantell i desapareixen de la nostra vista, tal com va passar el 2009 i com tornarà a passar l’any 2025.

Satèl·lits

Saturn té una multitud de llunes (62 de reconegudes, però en poden ser moltes més). Les cinc més grans són visibles amb telescopis d'aficionat: Tetis, Dione, Rea, Tità i Jàpet.

La major de totes, Tità, és la segona lluna més gran del Sistema Solar. Amb 5.150 Km, supera en diàmetre al planeta Mercuri (encara que no en massa). És l'únic satèl·lit del Sistema Solar que té una atmosfera significativa (més densa fins i tot que la de la Terra), composada principalment de nitrogen i rica en hidrocarburs com el metà, que li donen un color ataronjat. Es creu que la composició de l'atmosfera és molt similar a la que tenia la Terra en els seus inicis.
Tità és l'únic cos fora de la Terra on s'han observat superfícies líquides. Sembla ser que el metà compleix allà un paper similar al de l'aigua a la Terra: forma núvols, que descarreguen pluja en forma de metà líquid, originant rius i llacs. Alguns científics han suggerit que hi podria haver vida primitiva, però les baixíssimes temperatures (-180ºC sota zero) fan dubtar que sigui possible.

Una altra lluna que desperta la curiositat dels científics és Encelade. La seva superfície, completament recoberta de gel, és la més brillant del Sistema Solar (reflecteix el 99% de la llum que rep). Està creuada per unes línies més fosques (anomenades ratlles de tigre), i en elles s'ha pogut observar l'erupció de guèisers, que fan sospitar l'existència de dipòsits d'aigua líquida a poca profunditat. La petita Encelade, de només 500 Km de diàmetre, s'uneix així al reduït club dels cossos on se sap que hi ha activitat volcànica: Ió, la Terra, Tritó, Encelade, i potser també Venus i Tità.

Observació

L’anomenat “Senyor dels Anells” és potser el planeta més bonic i espectacular d’observar.
Vist a simple vista se’l reconeix perquè té un color groguenc característic i perquè és un astre molt brillant, tot i que no tant com Venus o Júpiter. A través dels prismàtics es pot veure un cos groc ovalat, però no s’arriben a diferenciar els anells.

Saturn a través del telescopi és una experiència meravellosa. Es pot veure el sistema d’anells rodejant al planeta. En determinades dates, si tenim un bon equip, podrem veure l’ombra dels anells projectada sobre l’atmosfera del planeta, i a la seva vegada, l’ombra del planeta projectada sobre els anells en la part posterior. Amb 200 augments també pot distingir-se la Divisió de Cassini.
Fixeu-vos també en l’aplatament dels pols, típic de tots els planetes gasosos.

És possible observar sobre l’atmosfera de Saturn diferents tonalitats, no tan marcades com en el cas de Júpiter. Els filtres de colors poden ajudar a distingir-les amb més claredat:

• El filtre groc-verdós (11) incrementa el contrast dels colors vermell i blau de l’atmosfera.
• El filtre taronja (21) augmenta els detalls observables en els cinturons.
• El filtre verd (58) millora la observació de les zones polars.
• El violeta (47) incrementa el contrast entre els anells del planeta, però només es fa servir amb equips de 200mm o més d’obertura.

Saturn té cinc satèl·lits assequibles als aficionats: Tetis, Dione, Rea, Tità i Jàpet. El més gran, Tità, és fins i tot visible amb instruments petits. Rea també sol ser fàcil de veure. Jàpet té dos hemisferis de diferent color: un de blanc i un de marró. Això de vegades fa que només el podem veure amb el telescopi quan està en un dels costats de Saturn, però no a l'altra.

Les èpoques d’observació òptimes de Saturn són força amples, però en aquells dies que més a prop es troba de la Terra es poden apreciar més detalls. Això passa un cop a l’any, i les properes dates seran:

• • 4 d’abril del 2011
• • 15 d’abril del 2012
• • 28 d’abril del 2013