Lluna plena

 

 

LA LLUNA, senyora de la nit

El nostre únic satèl·lit natural és la Lluna. És una bola de roca que gira al voltant de la Terra a 384.000 Km de distància. Aparentment la veiem tan gran com el Sol, però això és perquè la tenim molt a prop; en realitat és petita, unes 50 vegades menor que la Terra en volum. Tanmateix, és la cinquena lluna més gran del Sistema Solar (3.476 Km de diàmetre).

La seva gravetat és tan baixa, que una persona de 75 Kg a la Lluna en pesaria 12 Kg.

 

 

La Lluna brilla perquè reflecteix la llum del Sol. Com que la Lluna gira al voltant de la Terra, això fa que el tros il·luminat vagi canviant contínuament, segons quina sigui la seva posició respecte de la Terra i del Sol.

Els diferents aspectes que mostra la Lluna s’anomenen fases. Les principals són:

  • Lluna nova: no veiem la Lluna perquè el cantó que mira cap a nosaltres no està il·luminat.
  • Quart creixent: només té il·luminada la meitat dreta (té forma de D).
  • Lluna plena: tot el disc lunar està il·luminat.
  • Quart minvant: tan sols està il·luminada la meitat esquerra (té forma de C).

La duració completa de tot el cicle dura 29 dies i mig (gairebé un mes). Per tant entre una fase i la següent transcorre aproximadament una setmana. Aquests són els orígens del nostre calendari.

“La Lluna és una mentidera: en fase Creixent sembla una D, i en fase Decreixent sembla una C”

 

 

Descripció de les fases

LLUNA NOVA (dia 0): la Lluna surt durant el dia, i està absent durant la nit. Però no la podem veure perquè el cantó que mira cap a nosaltres no està il·luminat pel Sol. Aquestes dates són les preferides pels astrònoms per fer observacions de galàxies i nebuloses, perquè són objectes que necessiten d’un cel molt fosc (sense Lluna) per poder-se veure bé.

PRIMER OCTANT (dia 4): quan la fase sols ens mostra una petita franja il·luminada, moltes vegades la zona que hauria d'estar totalment obscura no ho està tant, sinó que apareix vagament il·luminada amb una llum cendrosa. Això és degut a que el nostre planeta reflecteix la llum del Sol i de rebot il·lumina la superfície lunar. La Lluna en aquesta fase es posarà poc després de què ho faci el Sol, així que no tindreu gaires oportunitats per veure-la bé.

QUART CREIXENT (dia 8): per la quantitat de craters visibles, aquesta fase és la més espectacular de tot el cicle lunar. La Lluna es posa ara més de dues hores després que ho hagi fet el Sol, així que teniu una mica més de temps per mirar-la.

TERCER OCTANT (dia 12): la Lluna segueix creixent, ens mostra tres quartes parts de la seva cara, i s’amaga cada dia més tard. Les condicions són ideals per observar les formacions més conegudes i evidents: podeu veure amb gran detall els cràters Copernicus i Tycho, amb les seves immenses esquerdes; i les grans taques fosques del Mare Imbrium, el Mare Serenitatis, el Mare Tranquillitatis i el Mare Foecunditatis.

 

Fases lunars

 

LLUNA PLENA (dia 15): la Lluna surt mentre el Sol es posa i estarà present tota la nit. Ens mostra tota la seva cara visible. Sovint apareix amb un color diferent a l'habitual (des del groc perla fins al vermell). Tanmateix, aquest no és el millor moment per observar la Lluna. La manca d'ombres fortes fa que els cràters i muntanyes semblin aplanats i perdin volum. També pot resultar de vegades massa lluminosa i molestar als ulls (convé posar-li un filtre al telescopi). En general és un moment per fixar-se en diferències de color, estries, taques clares o fosques, etc. També podeu trobar algunes ombres, que ressaltin el perfil de les muntanyes i cràters, prop dels pols nord i sud.

CINQUÈ OCTANT (dia 18): la Lluna minva i mostra tres quartes parts de la seva cara. Apareix cada dia més tard (ara surt dues hores després que s'hagi posat el Sol). Resulta menys lluminosa, ja que predomina el fons fosc de la lava dels Mars. Sobre ell, destaquen els cràters Aristarchus, Kepler, Copernicus i Tycho. Les observacions són cada cop més difícils, perquè les millors condicions es donen molt tard (prop de l'albada).

QUART MINVANT (dia 22): la Lluna surt a mitjanit, però per observar-la bé cal esperar almenys tres hores, perquè agafi una mica més d'alçada sobre l'horitzó. És interessant de veure com els mateixos cràters que habitualment són visibles durant la fase creixent adopten aquí una aparença diferent, en ser il·luminats des de l’altre cantó.

SETÈ OCTANT (dia 26): Observar la Lluna és cada cop més difícil: surt tard i només cap a l'albada arriba a una alçada suficient per realitzar una bona observació.

I en arribar el dia 30 torna a ser Lluna nova i el cicle torna a començar.

 

 

Eclipsi total de Lluna

Eclipsi total de Lluna. La llum refractada per l'atmosfera de la Terra il·lumina la Lluna, i per això aquesta no desapareix completament.

Eclipsi total de Sol

Eclipsi total de Sol. Durant la fase de totalitat es poden arribar a veure la cromosfera com una vora vermella al voltant del Sol, i la corona formant una bella aurèola blanca.

 

Eclipsis

De vegades el Sol, la Lluna i la Terra es situen formant una línia recta. En aquest cas es produeixen ombres que són les que ocasionen els eclipsis.

Eclipsi de Lluna:

Quan la Lluna creua l’ombra de la Terra, el Sol deixa d’il·luminar-la, però no desapareix del tot, sinó que continuem veient-la de color ataronjat o vermell: és un eclipsi de Lluna. El proper eclipsi lunar total visible des de Catalunya serà el 15 de juny de 2011.

Nota: si l’ombra de la Terra oculta completament la Lluna parlem d’un eclipsi total, i és quan el nostre satèl·lit adquireix el color ataronjat. En cas que no la oculti completament parlarem d’un eclipsi parcial, i aleshores veurem una meitat de la Lluna fosca i l’altra il·luminada. També existeixen els eclipsis penombrals, en els quals l’únic que succeeix és una lleugera disminució en la brillantor, amb prou feines perceptible. Els eclipsis de Lluna només poden tenir lloc durant una Lluna plena, i són visibles des de qualsevol indret del món on en aquell moment la Lluna estigui a la vista.

Eclipsi de Sol:

Quan la Lluna passa per davant del Sol i ens tapa completament la seva llum, es produeix un dels espectacles més meravellosos que ofereix la natura: un eclipsi total de Sol. És possible gràcies a una enorme casualitat: que vistos des de la Terra, la Lluna i el Sol semblen igual de grans. La realitat és que el Sol té un diàmetre 400 vegades més gran, però també es troba 400 vegades més lluny. El proper eclipsi total de Sol visible des del nostre país serà el 12 d’agost de 2026, i n’hi haurà un altre visible des d’Andalusia el 2 d’agost de 2027.

Nota: si la Lluna oculta completament al Sol parlem d’un eclipsi total, però això tan sols succeeix en una franja limitada de terreny sobre la superfície terrestre (allà on l’ombra de la Lluna toca a la Terra). En zones properes es podrà veure un eclipsi parcial (una part del Sol oculta), i en zones allunyades ni tan sols això. Un eclipsi anular succeeix quan la Lluna està a molta distància de la Terra i no és capaç d’ocultar completament el disc solar; aleshores en la fase màxima encara resulta visible un anell del disc solar. Els eclipsis de Sol només poden tenir lloc durant una Lluna nova, i cada any n’hi ha dos o més, però els llocs del món des d’on seran visibles són limitats.
El proper eclipsi anular de Sol visible des del nostre país serà el 26 de gener de 2028. El proper eclipsi parcial el veurem el matí del 4 de gener de 2011.

Nota: el nombre d’eclipsis que pot haver en un any, comptant els de Lluna i els de Sol, està entre 2 i 7, dels quals com a mínim 2 seran sempre de Sol.

 

 

Superfície

Mirant la Lluna podem veure unes zones més clares i altres de més fosques. A les més fosques se les anomena mars, perquè a l’antiga Grècia es pensaven que eren zones cobertes d’aigua. Les més clares reben el nom d’altiplans.
En realitat els mars són grans extensions de magma, que va sortir de l’interior del planeta després de l’impacte de grans meteorits. El fet que dintre seu hi hagi pocs cràters ens demostra que són zones relativament joves.
Els altiplans, per contra, són zones molt antigues completament cobertes de cràters. Els cràters també van ser formats per impactes de meteorits, tot i que molt més petits que els que van originar els mars. Els impactes més violents van originar cràters amb un petit pic al centre.

La Lluna no té pràcticament atmosfera. En conseqüència, no l’afecten l’erosió de l’aigua ni del vent, i la seva superfície gris conserva tots els cràters, alguns de molts milions d’anys d’antiguitat.
La Conca Aitken, situada al pol sud lunar, és el segon cràter més gran del Sistema Solar (*). Fa 2.500 Km de diàmetre i 12 Km de fondària.

* Alguns diuen que el primer. Depèn de si acceptem la tesi que l'enorme Conca Borealis de Mart és en realitat un cràter d'impacte.

La manca d’atmosfera també fa que durant el dia les temperatures rondin els 100ºC positius, mentre que durant la nit baixin fins a -150ºC sota zero.

 

Lluna plena

 

Conca Aitken, a la Lluna

Sud de la Lluna en color fals. La Conca Aitken (en blau) és el 2on cràter més gran del Sistema Solar (alguns diuen que el primer).

 

Curiositats diverses

La Lluna es va formar fa 4.500 milions d’anys, quan un planeta de la mida de Mart va xocar contra la Terra. Els dos planetes varen quedar units en un de sol, però alguns fragments varen ser llençats a l’espai, i van formar la Lluna.
Al principi el nostre satèl·lit estava moltíssim més a prop, i provocava unes marees gegantines. De mica en mica, però, la Lluna es va anar allunyant. Encara ara s’allunya de nosaltres uns 4 centímetres a l’any.

La Lluna mostra sempre la mateixa cara cap a la Terra. Això és així perquè triga exactament el mateix temps en donar una volta a la Terra que en rotar sobre sí mateixa. No és una casualitat, sinó que passa el mateix en molts satèl·lits del Sistema Solar: que queden com enganxats al seu planeta per un fenomen que s’anomena acoblament de marea.
El mateix fenomen també està afectant a la Terra: la Lluna frena molt lleugeríssimament la rotació del nostre planeta, i això provoca que els dies siguin cada cop més llargs. És un efecte inapreciable (2,3 mil·lèsimes de segon cada segle), però quan la Lluna es va formar el dia durava només 6 hores!!

Alguna gent se sorprèn en veure la Lluna en el cel durant el dia. La realitat és que al llarg de tot el cicle lunar la Lluna sempre és visible en hores diürnes, excepte dos únics dies: el de Lluna plena i el de Lluna nova.

L’òrbita de la Lluna és el·líptica. En el moment de màxima proximitat (perigeu) es troba a quasi 356.000 Km, mentre que en el de màxim allunyament (apogeu) arriba a gairebé 407.000 Km.

El 1969 la Lluna es va convertir en el primer (i de moment únic) astre fora de la Terra visitat directament per humans. Dotze persones hi han posat el peu. El 1972 es va fer la 6ª i última missió de desembarcament del programa Apollo.
A la velocitat de la llum, les comunicacions de ràdio entre la Terra i la Lluna triguen 1,3 segons en arribar i 1,3 segons més en tornar. Quan des de Houston parlaven amb els astronautes, per TV semblava que fossin aturadets, perquè els feien una pregunta i trigaven com 3 o 4 segons a respondre.

 

Observació de la Lluna

El millor moment per observar la Lluna és durant el Quart Creixent i els quatre o cinc dies següents. La zona sud és molt interessant, és una de les zones més antigues de la superfície lunar i està plena de cràters. La fase de Lluna Plena no és gaire bona, perquè en aquesta fase no es veuen bé les ombres, i dóna la sensació de que els cràters i muntanyes no tinguin volum.

En la fase Creixent la Lluna la tenim a la vista tot just posar-se el Sol, mentre que en la fase Minvant cal esperar vàries hores a que surti, i no està prou alta fins a la matinada.

Fixeu-vos en la línia d’ombra que separa la part il·luminada de la Lluna de la part fosca. Rep el nom de terminador i és el millor lloc per mirar, perquè les ombres són molt fortes i podreu apreciar molt bé el volum i l’alçada de les muntanyes i cràters.

Els mars són estructures molt grans, fàcilment visibles a ull nu o a través d’uns prismàtics. Vistes amb telescopi es poden percebre variacions de tonalitat i pocs cràters. En les vores d'alguns mars apareixen serralades o fileres de petites muntanyes.

Amb prismàtics podreu veure molt bé els mars, i arribar a distingir els cràters més grans. També són útils per observar la llum cendrosa. És millor que els prismàtics estiguin fixos per poder apreciar millor els detalls (si no teniu un trípode, podeu repenjar-vos en una cadira). És molt recomanable seguir un eclipsi de Lluna amb ells, veure com varien les tonalitats i com sembla que la Lluna adquireixi tridimensionalitat.

Amb telescopi l’espectacle és fantàstic. Podeu veure cadenes muntanyoses. Es poden veure molt bé tots els cràters, incloent-hi detalls a l’interior de molts d’ells (les parets, el pic central, fissures provocades per l’impacte). Es poden distingir fins i tot canals i valls esculpits per lava calenta que va sorgir de l’interior i excavava el seu camí a mesura que avançava.

Es recomana la utilització de filtres lunars, que a part de protegir-nos de la intensa brillantor, també augmentaran el contrast.
També es pot fer servir un filtre taronja (21) (combinat amb un Contrast Booster si el tenim) per ressaltar les zones brillants respecte de les fosques.

En la secció sobre la Lluna trobareu més informació i ajuda per a l'observació del nostre satèl·lit.

 

 

 

Capítol anterior Capítol següent: Mart Capítol següent