|
Com fer respectar les normes i aconseguir que els nois es
portin bé.
RECORDA: les conductes negatives s’han de tallar, però no t’oblidis també
d’elogiar i premiar les conductes positives!!! |
Índex:
Antigament,
els pares i mestres educaven als nens per mitjà de l’autoritat i el càstig. Per
sort, aquest model ha passat a la història. En la majoria de famílies imperen
les relacions democràtiques i afectuoses entre pares i fills. Es permet als
nens desfogar-se, prendre part en les converses, fer preguntes, protestar i
expressar les seves opinions.
En deixar
que els nens discuteixin, ens portin la contrària o fins i tot s’oposin
totalment a les nostres idees, els hi podem transmetre valors molt importants
(veieu en el requadre la reflexió sobre “El
valor cívic”). En aquest cas, renunciem a les imposicions i optem
per l’afecte com la millor arma per fer entendre als nostres nens qualsevol
principi. Plantejat així sembla fàcil, però no ho és.
D’entrada, perquè
els nens petits no saben diferenciar per si mateixos el que està bé del que
està malament; cal que algú els ho ensenyi.
I d’altra
banda, perquè els pares i mestres no són els únics models que imiten els fills.
Els nens estan atents a tot allò que passa al seu voltant, i rebran influencies
d’altres nens o adults, i de la televisió. Això significa que els pares i
educadors no només els hem d’ensenyar el que és correcte, sinó també fer-los
entendre perquè determinades actituds no són desitjables, i per tant no les han
d’imitar.
En
conseqüència, pares i educadors ens veiem en la necessitat d’imposar uns límits
als nens, perquè sàpiguen el que està bé i el que no ho està; el que es pot
tolerar i el que no.
Els nens necessiten
espai lliure per al seu desenvolupament, d’això no en tenim cap dubte. Però tot
espai té els seus límits, i els nens necessiten que nosaltres els hi marquem on
són. Sense límits, el nen es torna descarat i perd fàcilment la concentració,
li costa sortir de l’edat rebel, trenca coses, ve amb una exigència rere una
altra i pica als altres nens.
L’educació
"a l’antiga", basada en l’autoritat, la coacció, i l’ús de la força,
no dóna bons resultats: els nens així educats, d’adults, solen ser persones
indecises i covards, o pel contrari són persones que solen fer ús de la
violència.
En l’altre
extrem, la llibertat absoluta dels nens, tal i com s’entenia l’educació en
alguns països durant els anys ‘60 i ‘70, tampoc reporta beneficis. Es permetia
als nens fer tot allò que volien, esperant amb ingenuïtat que, sense
imposar-los límits, es convertissin en bones persones, i el que van aconseguir
són adults capritxosos, egoistes i irresponsables.
El més
recomanable és un terme mig; les dades sobre educació infantil de què disposem
actualment indiquen que una educació excessivament permissiva és tan
perjudicial com una d’autoritària.
En resum:
els nens necessiten normes i límits ben definits, però també espai suficient
per desenvolupar-se amb llibertat. Donar-los cada cosa en la mesura justa és el
major repte al que ens enfrontem pares i educadors.
“És un dissabte per la tarda en uns grans magatzems a
vessar de gent. Una mare amb el cotxet del nen i multitud de bosses intenta
obrir-se pas per l’escala. El nen plora a tot pulmó. Les persones al seu
voltant emeten tota classe d’observacions: «A qui se li acudeix de venir amb el
cotxet un dissabte a aquesta hora. Amb la de gent que hi ha!» «Que potser no
saben ensenyar els seus fills a estar callats?» «Pobre criatura. Com poden
deixar-la plorar d’aquesta manera sense atendre-la?» Totes les crítiques posen
de manifest que s’ha creat un ambient hostil envers la dona. En aquell moment,
un jove s’acosta a la mare i li pregunta amablement: «Vol que l’ajudi a baixar
el cotxet?» El jove li dóna un cop de mà i aquella expressió desesperada de la
dona es torna en una d’agraïment. Els criticaires desapareixen.”
Aquest jove ha demostrat tenir valor cívic, a més de sentit de la
responsabilitat, generositat i compassió. Aquest és el tipus de nois i noies
que volem! Persones que s’hi fixin bé en comptes de mirar cap a una altra
banda. Tenir valor cívic implica interessar-se pel que passa al teu voltant,
actuar decididament si un observa que s’està produint una injustícia. Vol dir
intervenir en favor d’aquell que té problemes o que està en perill, o com a
mínim anar a buscar ajuda.
Aquest valor també significa oposar-se a qualsevol tipus de discriminació o
prejudici (racial, sexista o d’altre tipus), encara que sigui a costa
d’endur-se un esbronc o de ser objecte de burles. A la majoria de la gent li és
més fàcil riure quan algú explica un acudit racista. S’ha de ser valent per
intervenir davant dels amics i dir: “Aquesta mena d’acudits no fan gràcia”.
Tan sols les persones segures de sí mateixes s’atreveixen a intervenir quan
passa quelcom injust al seu voltant. Perquè un nen gosi expressar la seva
opinió, encara que aquesta no agradi al grup, fa falta que hagi tingut aquesta
llibertat a casa seva. Se’ls ha de permetre des de molt petits. Si no escoltem
als nostres nens, si no els deixem acabar les frases i, per contra, els renyem
quan ens interrompen, serà difícil que desenvolupin la confiança en sí
mateixos.
Perquè els nens tinguin autoestima és necessari que els adults els
transmetem: “Tu també ets algú. Tens la teva pròpia veu.” Els hem de deixar
prendre les seves pròpies decisions i ens els hem de prendre seriosament.
D’aquesta manera contribuirem a que desenvolupin el valor cívic.
Els nostre exemple també és molt important. Si ens veuen a nosaltres
involucrar-nos i intervenir quan algú del nostre entorn té un problema, serà
molt més fàcil que ells també aprenguin a actuar d’aquesta manera.
2. Com aconseguir que
ens tinguin respecte
El respecte
és un camí de doble sentit. Els adults també hem d’aprendre a dir “gràcies” i
“perdó” degudament, i a disculpar-nos davant dels nens quan no tenim raó.
Essent honestos i sincers, acomplint les nostres promeses i mostrant confiança
en ells, en el seu judici i caràcter, s’estableix una base sòlida en la relació
i els nens aprenen a respectar-nos a nosaltres i a ells mateixos.
3. Aprendre a
utilitzar el “no”
El “no” és
una eina imprescindible en el procés educatiu del nen. L’ajuda a saber com ha d’actuar,
quins són els seus límits i fins a on pot arribar. Per això és important saber
racionar-lo. Si constantment els hi estem dient: “no toquis”, “no pugis”, “no
cridis”, “no corris”... el dia que li diguem un “no” veritablement important
com ara “no creuis el carrer!”, segurament el nen no farà cas. Perquè?
Simplement perquè no li donarà importància. Cal aprendre a racionar-lo en
funció de la rellevància de la conducta que pensem reprendre.
Hem de
decidir anticipadament aquells comportaments (quatre o cinc) que no volem
consentir degut a les seves
conseqüències educatives, i concentrar en ells els nostres “nos”. En general,
seran aquelles actituds que promoguin que d’adults siguin mal educats,
consentits o egoistes... Per exemple, que un nen salti sobre el sofà té una
importància relativa, però faltar-nos el respecte a nosaltres o a qualsevol
altre adult és inadmissible. Simplement, perquè cap nen saltarà sobre el sofà
quan sigui adult per no haver-lo castigat per això de petit, i en canvi, un nen
al que se li van consentir insults i grolleries, de gran serà un groller.
4. Renyar sense
sentir-nos culpables
Alguns
adults senten remordiments després d’haver renyat a un nen. Quan això passa ens
hem de preguntar: “L’he renyat amb motiu o simplement he descarregat el meu
enuig en ell?” Als nens se’ls ha de renyar quan realment s’ho mereixen, de
manera justa, sense cridar, i independentment del nostre estat d’ànim. És
injust que els nens paguin el nostre mal humor.
Però si el
nen ha fet alguna cosa mal feta, cal tallar aquella actitud. No ens hem de
sentir culpables per renyar als nens quan no s’han comportat bé. Si els hi
consentim tot, cosa tan habitual en el món d’avui en dia, els hi estem fent més
mal que bé als nens, perquè ells necessiten que nosaltres els ensenyem on són
els límits del que poden i el que no poden fer.
L’establiment
d’uns límits clars requereix:
Per això és important la nostra coherència. Un “no” ha de ser un “no” per
molt que el nen cridi i es desesperi. Els nens se senten desconcertats quan un
dia els fem saber que una cosa és molt important i al dia següent canviem
d’opinió o li traiem importància a aquella mateixa idea. Una condició
imprescindible perquè un “no” i el seu límit corresponent tinguin validesa és
emetre tan sols aquelles ordres, prohibicions i conseqüències que estiguem
disposats a mantenir fins al final.
No el castiguis amb coses que passaran d’aquí a molts
mesos (“T’has quedat sense campaments a l’estiu”; “El curs que ve no et deixaré
apuntar a futbol”). Els càstigs han de ser propers en el temps i de duració
limitada, perquè així el nen tingui la possibilitat d’esmenar-se i corregir el
seu comportament.
[Abans d’aplicar càstigs seriosos, us recomano de llegir
el punt anomenat “La
tècnica de la Supermainadera”, perquè ofereix un
molt bon mètode per a disciplinar (la “Tècnica de l’Aparcament”)].
Tampoc no assignis al nen l’etiqueta de “dolent”. Molts
nens resulta que a casa es comporten d’una manera i a l’escola d’una altra
completament oposada. Això és perquè els nens acostumen a adoptar un rol
determinat en funció del paper o etiqueta que li assignem els adults. Un mestre
que connecti bé amb un nen i el vegi amb benevolència, pot aconseguir que a
classe el nen sigui encantador. Per contra, si mestre i alumne no s’entenen, i
a més dins del grup de la classe se li atorga l’etiqueta de revoltós, el seu
comportament s’adaptarà a les noves expectatives.
Recorda que, quan el renyis, no has de reprovar al nen
com a persona, sinó limitar-te a criticar l’acció (El nen no és “dolent”, és
dolenta l’acció que acaba de fer).
Cal ser comprensius amb ells si les coses no surten a la
primera. Valoreu la bona voluntat i animeu-los a intentar-ho de nou, fins que
surti bé. Elogieu els petits avenços (però no feu un elogi excessiu, o perdrà
valor). Les crítiques també són necessàries, perquè coneguin els seus punts
dèbils, però no feu una crítica personal del nen, sinó que heu de fer crítiques
constructives («Potser et quedaria millor així»), o limitar-vos a criticar
l’acció.
També pot ser que, quan l’avisis, no transmetis prou
sensació d’autoritat; el nen pot pensar que en realitat no l’estàs renyant i
prendre’s les coses “com un joc”. Perquè li quedi clar que estàs parlant
seriosament has de seguir les següents indicacions:
6. Algunes
consideracions segons l’edat.
6.1.
Els nens en edat preescolar (4-5 anys) necessiten
explicacions
Els nens en
edat preescolar se n’adonen del que fan malament els seus companys. Ja han
après un bon nombre de normes, i intenten transmetre-les als altres. «Perquè
creues el semàfor en vermell? Està prohibit!».
En aquesta
edat els nens ja saben moltes coses que estan bé o malament. Els més petits, de
tres o quatre anys, encara poden confondre bo o dolent amb els seus propis
desigs («La mare és dolenta perquè no em deixa jugar amb la sorra»). Per
contra, els de cinc i sis anys fixen la seva atenció en els adults, volen ser
com ells i acostumen a trobar bé allò que aquests decideixen. El que sí
exigeixen és que es mantinguin les mateixes normes.
Els nens de
quatre i cinc anys són capaços de prestar atenció a un altre nen i acceptar
opinions diferents a la seva: «Vale, no juguem a
pilota, juguem a atrapar». Es tornen més considerats amb els altres i també més
cooperatius: «Espera, que t’ajudo i així anirem més ràpid».
Malgrat
això, són encara molt egocèntrics. Coneixen de sobres el concepte de “dolent” o
“injust”, però acostumen a atribuir les accions incorrectes als altres,
especialment si els altres no els proporcionen el que ells desitgen en aquell
moment. Estan totalment convençuts de que tenen la raó, i res no els pot fer
canviar d’opinió. No hem de rebutjar aquesta conducta, ja que és perfectament
normal, però sí que és útil parlar amb els nens en el moment que es produeix la
situació.
Els nens
entre quatre i cinc anys no poden distingir amb claredat entre “meu” i “teu”.
El seu desig de posseir quelcom té en ells tanta força que agafen i s’emporten
qualsevol cosa que els agrada. Malgrat que aquests actes siguin normals, és
important ensenyar-los a tornar el que han pres a un altre nen.
Un altre
problema és el concepte de veritat que tenen els nens. La majoria sol explicar
històries que són clarament inventades. No ho fan amb mala intenció, sinó que
és resultat de la seva desbordant fantasia; per aquesta raó no els hem de
renyar ni castigar.
El dolent
és mentir premeditadament per aconseguir qualsevol benefici o perjudicar a una
altra persona, cosa que els nens d’aquesta edat encara no saben fer. És entre
els 8 i 10 anys quan els nens desenvolupen aquestes “estratègies”
indesitjables.
6.2.
Els nens en edat escolar (6-9 anys) necessiten
recolzament
En aquesta
etapa són més crítics i no es deixin dirigir amb tanta facilitat. Normalment
demanen una contrapartida als seus bons actes: «Podré sortir amb la bici si
ajudo a rentar els plats?». Demanen una explicació raonada de cada cosa i
s’imposen els “pactes”.
Els nens
d’aquesta edat són uns fanàtics de la justícia. Ells entenen la justícia
bàsicament com a igualtat absoluta. Per a ells, justícia és sinònim de tracte:
“el que tu em facis, jo t’ho faré a tu”, tant en el bon sentit com en el
dolent. Si et faig un favor tu me n’has de fer un altre. Si em fas un regal jo
et dono una cosa a canvi. Si em pessigues tres cops jo et faré el mateix. Les
lamentacions no acaben mai: «Si ell en té, jo també en vull», «Perquè ella sí i
jo no?».
Malgrat que
són conscients de com se senten els altres, poden arribar a actuar amb molta
crueltat amb els seus companys. Les intimidacions i els jocs cruels són molt
habituals. Si un nen de la classe comet un error o no és tan hàbil com els
altres, serà objecte de burles i provocacions de tot el grup, i fins i tot el
marginaran. Els nens no se n’adonen del mal que fan, no entenen que poden ferir
els sentiments dels altres, per exemple, al enganyar-los o rebutjar-los.
És
important que pares i educadors inculquem als nostres nens que no han de
maltractar altres infants, i que han de tenir en compte els seus sentiments
(«La Maria es posa trista cada cop que li dius que sembla una bruixa. A tu
tampoc no t’agradaria que t’ho diguessin.»).
Si un nen
és víctima de maltractaments per part d’un altre, hem d’actuar immediatament.
Els nens han de saber que poden comptar amb nosaltres si es veuen amb
dificultats. Hem d’ensenyar-los que és bo demanar ajuda a altres persones o als
mestres en cas que els agredeixin. També han de saber que es poden mantenir
allunyats de les baralles. En ocasions, el millor és apartar-se i no respondre
a les provocacions dels altres. Per altra banda, un atac pot ser repel·lit per
mitjà de la paraula («Insulta’m si vols, no m’importa. Passo de tu.»). En
qualsevol cas, la confiança en un mateix resultarà més útil contra les
agressions que la por i la timidesa.
Un afany
d’independència molt marcat és una altra característica d’aquesta etapa. Els
nens en edat escolar reclamen el dret a prendre les seves pròpies decisions.
S’han adonat de que els adults no ho saben tot, que hi ha diferents punts de
vista, i pensen que les opinions dels adults no tenen perquè ser més vàlides
que la seva pròpia. D’això en deriva que comencin a posar en dubte les normes. Embolicar-se
en explicacions cada cop que ens protestin una decisió és esgotador, i no
sempre és necessari; de vegades n’hi ha prou amb un “no” clar i inequívoc.
6.3.
Els adolescents (més de 10 anys) necessiten comprensió
Quan els nens
arriben als 10 anys comença un període difícil. Aquells nens que fins ara
havien estat dòcils de sobte es tornen descarats i insolents, qüestionen tot
allò que els pares consideren bo i correcte, i només fan cas als amics de la
colla!. Però això no ens ha d’amoïnar. Durant l’adolescència, el noi va
adquirint una major independència i seguretat en ell mateix. Però per poder-la
adquirir, abans s’ha de desfer de la dependència que té dels adults. I per
arribar a tenir un criteri propi, també ha de rebutjar les opinions dels pares
i fer valer les seves pròpies. En conseqüència, la tradicional rebel·lia que
mostren els adolescents envers els pares i l’autoritat en general, no l’hem de
veure com un problema, sinó com un pas necessari per tal que aquell nen creixi
i arribi a fer-se un adult, amb pensament i opinions propis, i capaç de
valer-se per ell mateix.
Hem de
tenir paciència i comprensió. Segurament rebutjaran totes els nostres
suggeriments, però és important que, malgrat els conflictes, ells continuïn sentint-se
recolzats per la família. Per als pares i mares és una etapa difícil, ja que
han de deixar molta llibertat als seus fills i donar-los l’oportunitat
d’experimentar i equivocar-se per sí mateixos.
Amb els
adolescents hem de ser molt dialogants. Ja no els hi podem ordenar que facin
les coses, sinó que hem de demanar-les “si us plau”, si volem obtenir una
resposta favorable.
7. El nen també té
dret a estar enfadat o trist
Generalment,
els adults volem tractar als nens de manera justa, pacient i respectuosa. Però
ens sentim desorientats tan bon punt apareixen les primeres enrabiades o el nen
es mostra trist o angoixat.
Alguns
pares rebutgen els sentiments negatius dels fills, i reaccionen renyant al nen.
D’altres se senten tan aclaparats, que acabaren donant-li tot el que demani amb
tal de fer-lo content. Cap de les dues postures no és bona.
Hem
d’entendre que la tristesa, la ràbia o la por són tan inherents a la vida com
l’alegria i l’amor. No hem de rebutjar aquests sentiments. Els nens han
d’aprendre a conviure amb ells, perquè quan siguin grans els experimentaran
moltes vegades, i cal que els coneguin i que aprenguin a sobreposar-s’hi, a
consolar-se ells sols (no sempre tindran algú al costat per fer-ho), i a no
deixar-se abatre per la pressió sinó tornar el més aviat possible a la
normalitat.
D’entrada,
és important acceptar les discussions com una cosa normal quan es viu en
comunitat. Allà on convisqui un grup de persones sortiran els conflictes.
Cadascú té els seus desigs, necessitats i opinions, que no sempre coincideixen
amb els dels altres. Per solucionar-los, cal parlar-ne.
Per tal que
ningú se senti humiliat o ofès mentre es discuteix un conflicte, cal establir
una sèrie de normes:
Els adults,
especialment els pares, som el model principal per als nens (molt més que els
seus ídols de la música, l’esport o el cinema). Hem d’intentar ser un bon
exemple per a ells.
No els hi
podem exigir coses si nosaltres mateixos no les complim. Si no volem que diguin
paraulotes, tampoc podem dir-les nosaltres. Si volem que tractin algú amb
respecte, també haurem de ser respectuosos nosaltres. No els hi podem dir que
no cridin si nosaltres els cridem a ells.
Sigueu “carinyosos” i afectuosos amb els nens; els nens han de
saber que tenen el vostre amor incondicional.
És molt
important que els adults que tenim cura dels nens estiguem d’acord entre
nosaltres:
-
El nivell de
responsabilitat que demanarem als nens
-
El tipus de límits
que imposarem
-
La forma com farem
valdre les normes (càstigs i premis)
-
Les normes de
convivència
-
Els valors que
volem transmetre
-
Els objectius a
assolir i les estratègies que seguirem per fer-ho
Les normes
de la unitat (o de la classe) les han de decidir i consensuar els nois i noies.
Són normes com ara: “Respectar els companys”, “No insultar ni barallar-se”, “No
menjar llaminadures durant el cau”, “Tancar el telèfon mòbil”, “Netejar els
locals en acabar les reunions”, “Plegar el material dins els armaris”,
etcètera. Són normes que s’han d’autoimposar els mateixos nois i noies. Decidiu
també, conjuntament amb els nois, quin serà el “càstig” pels incomplidors: per les més lleus pot ser, simplement, pagar
una penyora. Per les més greus pot comportar una carta als pares i un dissabte
sense poder venir al cau.
Hi ha
moltes experiències al respecte. En una Unitat, per exemple, per acabar amb les
paraulotes van decidir que qui en digués havia de posar 10 cèntims dins un pot;
com que tothom estava pendent de sentir les dels altres, no en deixaven passar
ni una, i aviat van aprendre a no dir-ne; al final de curs amb els diners van
fer un berenar.
En un altre
Unitat els era molt fàcil arribar a les mans i de seguida s’estaven picant. Els
caps es van posar durs i van decidir que permetrien els insults, però no cops
ni empentes. Amenaçaren amb expulsar una setmana qui piqués un altre nen. Només
ho van haver de fer dues vegades; els cops i les guitzes es van acabar.
11.
La tècnica de la Supermainadera
La Jo Frost és una experta en educació infantil que protagonitza
“Supernanny”, un conegut programa del Chanel 4 de la televisió britànica (TV3 també l’ha emès
sota el títol de “La Supermainadera”).
En el seu
programa, hem pogut veure com aconseguia disciplinar nens extremadament
difícils amb una tècnica relativament senzilla.
S’anomena “Tècnica
de l’Aparcament”, i és un sistema per inculcar les normes fent que el nen
reflexioni sobre el seu mal comportament. Aquesta tècnica li hem vist aplicar a
nens i nenes d’entre 1 i 9 anys d’edat.
Resumidament,
la seva tècnica es basa en seguir els següents passos:
És
important que seguiu correctament tots els passos sense saltar-vos-en cap. Per
exemple, no seria correcte aparcar-lo immediatament sense haver-lo avisat
abans, perquè no donaríeu al nen la possibilitat de corregir el seu
comportament.
La persona
que fa la primera advertència ha de ser la mateixa que després “aparqui” al
nen. No us aneu passant el tema d’un adult a l’altre, perquè estareu minant-vos
l’autoritat (semblarà que un és capaç de fer advertències però necessita que
sigui l’altre qui imposa el “càstig” perquè ell mateix no és capaç de fer-ho).
Altres
regles importants de la Jo Frost a l’hora d’educar
els nens serien les següents:
o
Premis i lloances: de la mateixa manera que renyem els mals comportaments,
també hem de premiar i elogiar els bons. El millor premi que li podem donar a
un nen és atenció, lloances i amor. Els caramels i les joguines no són
necessariament una recompensa. Sí que ho pot ser una sortida especial amb
nosaltres a qualsevol lloc.
Dibuixeu en una pissarra magnètica un camí dividit en deu o dotze caselles
(com si fos un petit Joc de l’Oca), i feu fitxes imantades amb una foto dels
nens. Els bons comportaments seran premiats avançant una posició endavant en el
camí, mentre que els mals comportaments implicaran retrocedir una casella
enrere. Cada cop que un nen arriba fins a la meta rep com a premi una sortida
especial amb nosaltres a on ell vulgui.
o
Coherència: un cop hem establert una norma, no la podem canviar
simplement per estalviar-nos discussions o per evitar que el nen ens munti una
escena. Les normes han de ser fermes. Assegureu-vos que tots els adults que
cuiden del nen mantinguin les mateixes normes.
o
Rutina: Els pares heu de mantenir la casa ordenada i establir
una rutina diària (les hores de llevar-se, de menjar, de banyar-se i d’anar a
dormir). Els mestres i monitors també: manteniu la classe o el cau ordenat, establiu
una rutina setmanal i guieu-vos per un horari durant les sortides. En el vostre
horari hi ha d’haver hores per jugar, hores per treballar, hores per banyar-se,
hores per menjar, hores per netejar, hores per dormir,... Feu que quedi clar
que “toca fer” en cada moment, i així els nens ja estaran preparats per al tema
i es mostraran més conformes, evitant-vos discussions.
Durant les vacances i caps de setmana la rutina pot ser una mica més
flexible.
o
Límits: els nens necessiten saber que hi ha uns límits al seu
comportament, és a dir, que hi ha coses que no són acceptables. Cal que
establiu unes normes i explicar-los com les han de complir.
o
Disciplina: per mantenir els límits en el seu lloc és necessària la
disciplina. Això significa un control ferm i just. Sovint n’hi ha prou amb una
veu autoritària i una advertència per mantenir el control. En cas contrari, feu
servir la Tècnica de l’Aparcament que he explicat al principi. Mai no feu
servir el càstig físic ni la humiliació.
o
Avisos: aviseu contínuament al nen de què és el següent que
“tocarà fer” (p.ex. “D’aquí a cinc minuts sortiràs de la banyera i et portaré
al llit”; p.ex. “D’aquí a deu minuts ja estarà el dinar”; p.ex. “Quan acabem de
dinar el grup verd recollirà la taula i el grup blau rentarà els plats”).
D’aquesta manera el nen ja està preparat per al següent que vindrà, l’anem
acostumant a la rutina, i és menys probable que ens posi pegues per, p.ex.,
sortir de la banyera, seure a dinar o fer les tasques que té encomanades.
o
Advertències per mal comportament: quan el nen es porti malament, no
el castigueu ja d’entrada; la primera vegada simplement l’advertiu, i així li
doneu la oportunitat de corregir el seu comportament.
o
Explicacions: un nen petit no pot entendre com volem que es comporti
si no li hem explicat abans. Hem de parlar-li amb claredat i ensenyar-li com és
la manera correcta. (“Has de demanar les coses així: «Me’n dones una mica, si
us plau?»”). I tot això sense raonaments complicats: un nen petit no els entén,
limiteu-vos a frases senzilles (“A la nena li fa mal si li tires de les
trenes”; “El nen està trist si li prens la joguina”; “Mossegar no està bé”).
Quan estigueu renyant a un nen, expliqueu-li els motius amb paraules
apropiades a la seva edat. Pregunteu-li si entén la raó per la qual l’hem
renyat, d’aquesta manera, en respondre’ns, el missatge li calarà més fons.
o
Contenció: no perdis la calma, NO CRIDIS MAI. Tu ets l’adult, i se
suposa que controles la situació. No reaccionis a una enrabiada amb una
demostració de còlera ni responguis a uns crits cridant tu també. Tu sempre
t’has de mantenir centrat; no deixis que t’afectin les seves rebequeries. Però
tampoc permetis que et vacil·lin.
o
Responsabilitat: la infància és l’edat de fer-se gran. Deixa’ls créixer.
Permet que facin petites coses al seu abast per estimular la seva autoconfiança
i aprendre les habilitats socials necessàries. Mantén-los involucrats en la
vida familiar. Deixa que t’ajudin a fer les coses. Però modera les teves
expectatives; no et pots sentir defraudat perquè fallin o s’equivoquin de tant
en tant.
o
Relaxar-se: disposar de temps de qualitat és necessari per a tots,
fins i tot per a tu mateix. Acompanya als nens quan vagin a dormir llegint-los
un conte i fent-los unes bones abraçades. I assegura’t de que tu, el teu
company/a i tots els nens disposen de temps de qualitat amb atenció individual.
o
Quan no s’ha de
renyar:
1.
quan el nen està
malalt
2.
quan hi ha dubtes
considerables sobre qui ha fet la malifeta
3.
quan el mal
comportament l’ha afectat de debò i li sap greu de tot cor
4.
quan el nen pateix
un trasbals emocional per alguna causa (trasllat de casa, naixement d’un germà,
malaltia familiar,..)
5.
quan ja l’havia
renyat abans un altre adult
Una altra
de les coses que ens ensenya la Jo Frost és la “Tècnica
del joc compartit”. Diu que els pares i educadors hem d’ensenyar als nens
com mantenir relacions socials. El fet que dos nens no sàpiguen jugar plegats o
es barallin és perquè no han après a relacionar-se correctament; nosaltres els
hem d’ensenyar a fer-ho. Una de les maneres és fent que els nens juguin entre
ells amb jocs compartits; un simple joc de taula, on els nens han de jugar
plegats, és preferible en aquest sentit a joguines individuals com ara un cotxe
o una nina, i els permet aprendre a respectar unes regles de joc.
Si la
relació del nen amb l’adult és tensa o poc afectuosa, serà necessari que tots
dos passin més temps junts, jugant i fent coses plegats. Dedicar-los temps,
escoltar el que ens han de dir, compartir moments, jugar una estona plegats,...
farà que la relació es torni molt més harmoniosa. I això també compensarà per
les vegades que els haguem de renyar, de manera que el nen arriba a entendre
que, malgrat que de vegades el renyem, en realitat s’ho pot passar molt bé amb
nosaltres si es porta bé.
La “Tècnica
de la implicació” permet prestar atenció als nens a la vegada que acomplim
amb les nostres feines i obligacions. Imaginem que hem de fer el dinar, o anar
a comprar, o cuidar d’un germanet petit, però el nen vol que estiguem per ell.
Si li neguem l’atenció començarà a fer la guitza i molestar. La solució està en
implicar-lo en la nostra feina perquè ens ajudi a fer-la. Això funciona de
meravella amb nens petits: els fa sentir responsables i els dóna confiança. És
molt important que siguin feines en les que sapiguem que se’n sortirà bé, per
no generar en ell frustració. Pot ajudar-nos en petites tasques a la cuina
(lluny de fogons i ganivets), o podem dir-li que busqui les coses en el súper i
les col·loqui en el carro, o pot ajudar-nos a donar cullerades al seu germà
petit,... Elogieu i agraïu-li els esforços que fa, i digueu-li que ha fet una
feina molt ben feta i que us ha ajudat moltíssim.
Si heu
llegit algun llibre de la sèrie de Harry Potter, sabreu que l’Escola de Bruixeria Hogwarts està dividida en quatre residències. Quan els
alumnes fan una cosa ben feta, els professors els premien donant punts a la
seva residència, mentre que si fan alguna malifeta els hi resten punts. A final
de curs, la residència que ha sumat més punts guanya la Copa Interresidències.
Doncs bé,
una tècnica similar es va aplicar durant unes colònies d’estiu a un grup de
nens que durant el curs havien tingut problemes de disciplina. El resultat va
ser tot un èxit.
Eren 20
nens i nenes d’entre 6 i 9 anys, que vam dividir en quatre grups de cinc. Cada cop que feien
coses ben fetes o que es portaven bé amb els seus companys, rebien punts que
anaven a parar al seu grup. Per contra, si es portaven malament, o es
barallaven o insultaven, perdien punts. L’avantatge de la tècnica era que els
caps ni tan sols els havíem de renyar: cada cop que es portaven malament, eren
els seus propis amics qui els avisaven (per por de perdre punts), i d’aquesta
manera els elements més revoltosos es veien pressionats per tot el grup a
portar-se bé.
Durant la
duració de les colònies, en cap moment no se’ls deia quants punts portava cada
grup, per tal que la competència no fos excessiva. Tampoc no se’ls va dir quin
seria el premi. L’última nit, es va mirar quin grup tenia més punts, i es va
donar un premi especial (un estoig de colors) a cada nen del grup guanyador.
També es va donar un premi menor a tota la resta de nens, per l’esforç que
havien posat.
A part del
premi col·lectiu, també es van donar dos premis individuals (un rellotge), a
les dues persones que havien demostrat una millor actitud. Per al premi
individual no es va tenir en consideració si els nens eren o no obedients amb
els caps, ni si eren gaire responsables, sinó que ens vam
fixar en la manera com tractaven als seus companys. De fet, el principal
guanyador no destacava pas gens ni mica per fer cas dels caps, però ens havíem
adonat que tractava amb molta consideració als seus companys, era amic de
tothom, i ajudava a qualsevol que tingués un problema.
El resultat
final va ser que aquell grup tan poc disciplinat va mostrar una actitud
excel·lent, els problemes es van reduir moltíssim, i tothom col·laborava en les
feines que tenia assignades; fins i tot, feien més del que els corresponia.
Cal assenyalar
que la duració en el temps era limitada: tan sols una setmana. Desconec que tal
hagués funcionat la prova si hagués durat uns quants mesos, com també desconec
que passaria si els nens fossin més grans.
Si voleu
aplicar aquesta tècnica, cal que cada cap dugui sempre a sobre un petit bloc i
un bolígraf, així com estar molt pendent del comportament de tots els nens.
Conductes positives que s’han de premiar:
Quan
observeu un comportament positiu, valoreu-lo i atorgueu-li entre +1 i +3 punts.
Els aspectes a observar són els següents:
Conductes negatives que resten punts:
Quan veieu
comportaments negatius haureu de restar entre -1 i -3 punts. Però les coses que
resten són molt poques i molt escollides; tan sols aquestes:
13. Com s’ha de parlar als nens (ús correcte de
la veu)
Els nens,
especialment els petits, són molt sensibles a la nostra manera de dir les
coses. El to de veu, els gestos, les mirades,... signifiquen molt per a ell,
més que no pas les paraules que puguem dir. Un to de veu incorrecte pot fer-li
creure que en realitat no l’estem renyant, que es tracta d’un joc o que no
parlem seriosament.
Posar veu d’autoritat (per renyar)
Posar veu d’aprovació (per elogiar, donar les gràcies i
demostrar que esteu contents)
De vegades
estem tan pendents de les coses dolentes que se’ns passen per alt les bones. Si
un nen fa sense rondinar una cosa en la que habitualment dóna problemes, elogia
el seu bon comportament! Si no marques els petits èxits amb la teva aprovació,
es pensarà que no te n’has adonat; la propera vegada intentarà cridar la teva
atenció portant-se malament.
Felicitar i
elogiar els bons comportaments és tan important com renyar els dolents.
D’aquesta manera encamines al nen en la direcció correcta.
Per parlar
amb veu d’aprovació fes servir un to agut, fins i tot emocionat, que transmeti
la satisfacció que sents. Acaronar el cap del nen o posar-li una mà a
l’espatlla també tindrà un sentit positiu. Amb nens petits resulta útil picar
de mans i fer crits d’alegria; no et faci cap vergonya.
Si el nen
et parla, mira’l a la cara (demostra interès), inclina el cap lleugerament cap
a un cantó (és senyal que estàs escoltant), i mantingues la teva mirada per
sota dels ulls del nen (recorre amb la mirada el triangle format per la boca i
els dos ulls).
Altres consideracions