Els planetes són grans masses esfèriques que orbiten al voltant del Sol.
El nostre sistema solar conté vuit planetes. A Mercuri i a Venus, que estan més a prop del Sol que nosaltres, se’ls anomena planetes interiors, perquè la seva òrbita està dins de l’òrbita de la Terra. Als altres, els que estan més lluny del Sol que nosaltres (Mart, Júpiter, Saturn, Urà, i Neptú), els anomenem planetes exteriors, perquè la seva òrbita queda a l’exterior de la de la Terra.
Diversos d’aquests planetes són visibles a simple vista, tan sols cal saber quan i on hem de mirar.
Com els podem trobar?
Quan els mirem a ull nu (sense l’ajuda de cap aparell) els planetes semblen estrelles lluent sobre el cel nocturn, però una mirada més atenta ens pot revelar diferències importants:
Si comparem un planeta amb algun estel brillant proper, veurem que els planetes no “tremolen” ni fan pampallugues, com fan les estrelles, sinó que tenen una llum “ferma” (en realitat els planetes no tenen llum pròpia, sinó que reflecteixen la llum del Sol, a l’igual que la Lluna).
L’altra diferència important és que la seva posició canvia contínuament quan la comparem amb les estrelles del voltant: les estrelles es mantenen fixes en una constel·lació, any rere any; per contra els planetes van saltant d’una constel·lació a altre a mesura que van passant els dies, sempre a sobre o a prop de les constel·lacions zodiacals.
Quan els observem a través del telescopi, els planetes tenen una mida aparent, fins i tot pot semblar que tinguin volum; en canvi els estels apareixen com a simples punts de llum.
n percebre variacions de tonalitats i alguns cràters.
Per a localitzar un planeta és necessari saber que sempre es desplacen sobre la línia de l’eclíptica. L’eclíptica és fàcil de trobar perquè apareix dibuixada a la majoria de planisferis i de mapes estel·lars i perquè sobre la mateixa línia també es desplaça la Lluna i les constel·lacions zodiacals.
Si voleu saber quins planetes podeu veure aquest mes, consulteu a Internet les efemèrides.
El millor moment per observar els planetes interiors és quan, visualment, estan més separats del Sol (d’això se’n diu màxima elongació). En canvi, per a l’observació dels planetes exteriors és millor aquell moment en què estiguin més a prop de la Terra, que coincideix quan el planeta es troba alineat amb la Terra i el Sol (d’això se’n diu oposició). A Internet és fàcil trobar calendaris d’efemèrides que us informen d’aquestes dates. Per aprendre més sobre aquests termes, consulteu la web Astronomía Sur.
Quines coses cal portar per fer l’observació?
Idealment, abans de fer l’observació us hauríeu d’informar de la posició que ocuparà cada planeta i les hores en què seran visibles. Això ho podeu fer per mitjà de programes informàtics específics, o bé consultant-ho a Internet (per exemple, la pàgina web Your Sky, introduint les vostres coordenades geogràfiques, us fa un mapa del firmament -NOTA: cada cercle de color és el símbol d'un planeta-).
Sempre és preferible esperar a l'hora en què el planeta estarà més alt en el cel, perquè així reduirem les aberracions visuals que causa l'atomsfera, i tindrem una imatge més nítida i detallada. Precissament per això, s'obtenen millors resultats de les observacions fetes durant els mesos de novembre, desembre i gener (en què l'eclíptica pren una alçada considerable en el cel), que no pas les de maig, juny o juliol (en què l'eclíptica queda molt baixa).
Els TELESCOPIS més adequats per a l’observació planetària són els refractors (els de lents) amb una obertura mínima de 75mm (però molt millor a partir de 100mm) i una distància focal el més llarga possible (idealment 13 o 15 vegades l’obertura: p.ex. per a una obertura de 75mm seria ideal una distància focal d’entre 975 i 1.125mm).
Haureu de treballar amb el màxim d’augments possible que us permeti l’aparell, i que, per no perdre nitidesa, serà com a màxim el doble de l'obertura: p.ex. per a una obertura de 100mm el màxim que us podeu permetre són uns 200 augments; si en poseu més, veureu la imatge borrosa.
La norma anterior implica que quanta més obertura millor, perquè més augments podrem aconseguir. Però amb els telescopis refractors l'augment d'obertura encareix molt l'aparell. Per això sovint és més convenient recórrer als telescopis catadiòptrics (els que convinen lents i miralls).
Un cop sabeu el màxim d'augments que us podeu permetre, per calcular quin ocular necessiteu posar per aconseguir aquests augments, dividiu la vostra distància focal entre aquest número màxim. Exemple: si tinc 1200mm de distància focal, per aconseguir 200 augments necessito un ocular del nº6 (1200 dividit entre 200 dóna 6).
Alguns filtres de colors us poden ser útils per millorar el contrast. La muntura més adequada és la de tipus equatorial. Aquí podeu aprendre més sobre telescopis.
Una BRÚIXOLA us pot ser d’utilitat per orientar correctament el telescopi. Si no en teniu cap, podeu trobar el nord localitzant l’Estel Polar (sempre i quan no hi hagi núvols que el tapin).
Una LLANTERNA us pot ajudar a muntar i orientar el telescopi. Però per evitar que us enlluerni i us faci perdre la visió nocturna, cal que sigui DE LLUM VERMELLA (la podeu embolicar amb unes quantes capes de paper de cel·lofana vermell perquè sigui així).
Les nits acostumen a ser fredes, fins i tot a l’estiu: és important la ROBA D’ABRIC. Una mica de caldo calent dins d'un termo també us pot venir de gust.
Amb uns PRISMÀTICS de qualitat ben enfocats podeu observar les fases de Venus o les llunes de Júpiter. Els millors en aquest cas són els de 10x50. Es recomana fixar-los a un trípode. Aquí podeu aprendre més sobre prismŕtics.
