El millor tresor: l’amistat.
Nadal i família
Com cada any el convidaven a la
missa del gall i l’endemà a l’àpat de família, el del vers dels nebots. L’atabalaven
aquestes festes i n’estava tip, de família. Haver de llevar-se per fer el gran àpat,
precisament aquests dies que vas a dormir tard, beus més del compte... i tens
mal de cap. L’any passat es va mig barallar amb l’avi quan va dir: “Per venir
amb aquesta mala cara ja et podies haver quedat al llit”. La mare, com sempre,
ho va aturar amb un “que tinguem la festa en pau”.
No hi va pas anar, a Missa del
Gall. Va servir l’excusa que havia quedat amb la colla, quan, en realitat, els
de la colla es quedaven a casa. Tot fos per lliurar-se de la missa i d’aquelles
cançons carrinclones. Va anar pels carrers. Va veure un pidolaire i la que feia
la cantonada. Va sentir una sirena d’ambulància corrent cap a urgències i com
una parella s’escridassaven.
Va trobar el Jonathan. Havien
estudiat junts a la Salle. Feia anys que no el veia i el va trobar més prim que
mai. Buscava l’assistenta social. No es treia les paraules d’una boca on feia
hores que no hi entrava res sòlid. Li va pagar l’entrepà. El Jonathan el
devorava mentre ell s’anava empassant tota una història: fumades, punxar-se, la
model, anticossos... per acabar vivint a la fàbrica abandonada de vora el
canal. Els seus feia temps que no en volien saber res.
Xerraren tota la nit. Ja de clar,
van quedar per un altre dia. Pensatiu va tornar cap a casa. Aquell any, a l’hora
de dinar, fou ell qui va demanar per brindar tots junts en família. Es va fer
un silenci. Pares, tiets i no cal dir l’avi, van quedar-se estranyats. No
calien paraules, les mirades ho omplien tot. La neboda petita jugava amb el nen
Jesús del pessebre quan se la va asseure a la falda i, compartint la neula, van
cantar “què li darem al noi de la Mare”.
Només un Déu, capaç de fer-se
infant, pot fer realitat allò que sembla impossible.
Ramon Mª Serchs
Santamaria
Nadala 1999