El millor tresor: l’amistat.

 

Nadal i família

 

Com cada any el convidaven a la missa del gall i l’endemà a l’àpat de família, el del vers dels nebots. L’atabalaven aquestes festes i n’estava tip, de família. Haver de llevar-se per fer el gran àpat, precisament aquests dies que vas a dormir tard, beus més del compte... i tens mal de cap. L’any passat es va mig barallar amb l’avi quan va dir: “Per venir amb aquesta mala cara ja et podies haver quedat al llit”. La mare, com sempre, ho va aturar amb un “que tinguem la festa en pau”.

No hi va pas anar, a Missa del Gall. Va servir l’excusa que havia quedat amb la colla, quan, en realitat, els de la colla es quedaven a casa. Tot fos per lliurar-se de la missa i d’aquelles cançons carrinclones. Va anar pels carrers. Va veure un pidolaire i la que feia la cantonada. Va sentir una sirena d’ambulància corrent cap a urgències i com una parella s’escridassaven.

Va trobar el Jonathan. Havien estudiat junts a la Salle. Feia anys que no el veia i el va trobar més prim que mai. Buscava l’assistenta social. No es treia les paraules d’una boca on feia hores que no hi entrava res sòlid. Li va pagar l’entrepà. El Jonathan el devorava mentre ell s’anava empassant tota una història: fumades, punxar-se, la model, anticossos... per acabar vivint a la fàbrica abandonada de vora el canal. Els seus feia temps que no en volien saber res.

Xerraren tota la nit. Ja de clar, van quedar per un altre dia. Pensatiu va tornar cap a casa. Aquell any, a l’hora de dinar, fou ell qui va demanar per brindar tots junts en família. Es va fer un silenci. Pares, tiets i no cal dir l’avi, van quedar-se estranyats. No calien paraules, les mirades ho omplien tot. La neboda petita jugava amb el nen Jesús del pessebre quan se la va asseure a la falda i, compartint la neula, van cantar “què li darem al noi de la Mare”.

 

Només un Déu, capaç de fer-se infant, pot fer realitat allò que sembla impossible.

 

Ramon Mª Serchs Santamaria

Nadala 1999

 

 

TORNAR