No jutjar per les aparences. Contra la
discriminació.
Un jove cranc va pensar: “Per què a la meva família tots caminen endarrera? Vull aprendre a caminar endavant com les granotes, i així em caigui la cua si no me n’en surto!”
Va començar a entrenar-se
d’amagat, entre les pedres del riuet nadiu, i els primers dies acabava esgotat
per l’esforç. Topava a tot arreu, es macava la cuirassa i s’entortolligava una
pota amb l’altra. però de mica en mica les coses van anar millor, perquè tot es
pot aprendre, si es vol.
Quan va estar segur d’ell
mateix, es va presentar a la seva família i els va dir:
- Fixeu-vos bé.
I va fer una magnífica cursa
endavant.
- Fill meu! – va esclafir en
plors la mare -, que se t’ha girat l’enteniment? Torna en el teu seny, camina
tal com t’han ensenyat el teu pare i la teva mare, camina com els teus germans
que tant t’estimen.
Els seus germans, no obstant,
es petaven de riure.
El pare se’l va mirar
severament i després va dir:
- Ja n’hi ha prou! Si vols
viure amb nosaltres, camina com tots els crancs. Si vols anar a la teva, el riu
és prou gros: ves-te’n i no tornis més!
El bon cranc s’estimava els
seus familiars, però estava massa segur d’anar pel bon camí com per tenir
dubtes: va abraçar la mare, va saludar el pare i els germans i se’n va anar a
córrer món.
El seu pas va desvetllar tot
seguit la sorpresa d’un grup de granotes que com a bones xafarderes s’havien
reunit al voltant d’una fulla de nenúfar per fer petar la xerrada.
- El món va al revés – va dir
una granota -. Mireu aquell cranc i digueu-me que m’equivoco, si podeu.
- Ja no hi ha respecte! – va
dir una altra granota.
- I ara! I ara! – va dir una
tercera.
Però el cranc va tirar
endavant, tal com sona, pel seu camí. Al cap d’una estona, va sentir que el
cridaven.
Era un vell cranc d’expressió
melangiosa que s’estava tot sol al costat d’un roc.
- Bon dia – va dir el jove
cranc.
El vell el va observar
llargament, i li va preguntar:
- Què et penses que fas?
També jo, quan era jove, em pensava que ensenyaria als crancs a caminar
endavant. I vet aquí què hi he guanyat: visc tot sol, i la gent es mossegaria
la llengua abans que dirigir-me la paraula. Mentre hi siguis a temps, fes-me
cas: acontenta’t a fer com els altres i un dia m’agrairàs el bon consell.
El jove cranc no sabia què contestar
i no va dir "piu". Però per dintre pensava: “Tinc raó jo”.
I tot saludant gentilment el
vell, va reprendre orgullosament el seu camí.
Anirà molt lluny? Farà
fortuna? Redreçarà totes les coses tortes d’aquest món? Nosaltres no ho sabem,
perquè ell continua caminant encara amb el mateix coratge i decisió del primer
dia. Només podem desitjar-li de tot cor:
- Bon viatge!
(Contes per telèfon)