Avui, quan en el món és negra nit, en l’esperança que em
dóna la Bona Nova, crido ben fort la meva fe en el futur de la humanitat.
No vull creure que les circumstàncies actuals dispensin
els homes de fer una terra millor.
No vull creure que l’ésser humà només és un bri de palla
que el corrent de la vida fa boleiar i que no pot influir en res en el curs
dels esdeveniments.
No vull compartir l’opinió dels qui pretenen que l’home
és captiu de la nit sense estrelles del racisme i de la guerra, que l’aurora
radiant de la pau i de la fraternitat no serà mai una realitat.
No vull fer meva la predicació cínica dels qui diuen que
els pobles davallaran l’un rere l’altre en el terbolí del militarisme cap a l’infern de la destrucció termonuclear.
Jo crec que la veritat i l’amor diran la darrera paraula,
que la vida, encara que de vegades sembli vençuda, resta sempre més forta que
la mort.
Jo crec fermament que, fins i tot enmig dels obusos que
esclaten i dels canons que tronen, hi queda sempre l’esperança d’un matí
assolellat.
Jo goso creure que un dia tots els habitants d’aquesta
terra podran rebre tres àpats a la jornada per a la vida del cos, l’educació i
la cultura per a la salut de l’esperit, la igualtat i la llibertat per a la
vida del cor.
Crec també que un dia tota la humanitat reconeixerà que
Déu és la font del seu amor.
Jo crec que la bondat ens salvarà i que donarà, com a
fruit, la pau.
El llop i l’anyell pasturaran junts, cada home podrà
seure tranquil a l’ombra de la seva figuera, a la seva vinya, i ningú no haurà
de tenir por de res.
Martin Luther King
al moment de la recepció del premi Nobel
de la Pau, 1964