No jutjar per les aparences. Contra la
discriminació.
Les dues
muntanyes
En
una terra deshabitada hi havia dues muntanyes que s'alçaven al bell mig d'una
gran plana.
Una,
era molt alta. Estava formada per unes roques grises, quasi blanques, que
brillaven des que sortia el sol fins que s'amagava. Des del cim d'aquesta
muntanya hom podia contemplar per tots costats una gran extensió de terra.
L'altra
era més petitona. No tenia roques que brillaven, ni es podia veure gran cosa
des del seu cim. L'única cosa que ens podia oferir era el color vermell de la
seva argila i el verd de les herbes salvatges.
Un
dia, la muntanya gran pensava: "Jo sí que en sóc, de bonica! En canvi
aquesta muntanya veïna, tan baixa i tan lletja. No m'agradaria gens ésser com
ella...”
La
petita també feia els seus pensaments, i deia: "Per què dec servir jo? Sóc
baixa, trist..., no tinc ni un punt que brilli..., només quatre herbots que
prou reina tenen per a créixer.”
Ah!
però..., sabeu que va passar? Doncs, que un dia varen arribar per aquelles
terres uns nois i noies forasters, carregats amb motxilles i tendes, buscant un
lloc per acampar.
En veure
aquelles muntanyes, van pujar primer a la més alta. Tots quedaren sorpresos de
la seva bellesa i van decidir quedar-se al seu cim. Ah renoi! S'adonaren de
sobte, que tot era pedra i no hi havia ni un sol lloc per a poder clavar la
tenda...
Ben desenganyats van baixar cap a
la petita, encara que no els agradés tant.
No sabeu pas l'alegria que van
tenir quan van veure que allà sí que la tenda es clavava fàcilment.
Van passar uns dies, i com que hi
estaven tan bé, decidiren quedar-s'hi una bona temporada.
Llavors començaren a plantar-hi
verdures, arbres, flors i una gran figuera.
Aquella
muntanya que pensava que no servia per a res, va convertir-se en un lloc
meravellós, on la vida era agradable i acollidora. Mentre que la muntanya gran
es va haver de quedar tota la vida igual, com al principi.
Montse Blay
Torroella de Montgrí
El conte fa referència a la paràbola del fariseu i el publicà, que
teniu a continuació:
Lluc 18, 9-14
A uns
que es tenien per justos i menyspreaven als altres, els va dir aquesta
paràbola: “Dos homes van anar al temple a pregar, l’un era fariseu i l’altre
publicà. El fariseu, dempeus, feia en el seu interior aquesta oració: Déu meu,
et dono les gràcies perquè jo no sóc com la resta dels homes: lladres,
injustos, adúlters, ni com aquest publicà; jo dejuno dos cops per setmana i
dono la desena part de tot el que tinc. El publicà, per contra, es va quedar a
distància i no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops en el
pit i deia: Déu meu, tingues compassió de mi, que sóc un pecador. Jo us dic que
aquest va tornar a casa justificat, i l’altre no. Perquè el qui s’enalteix serà
humiliat, i el que s’humilia serà enaltit.”
Per a treballar en grups
l. Què és el que ens crida més l'atenció de les persones que ens envolten:
l'exterior -les roques que brillen- o l'interior -la fecunditat de la seva
terra?
2. Feu una llista amb 5 de les coses per les quals
es mouen més les persones del nostre món. Per ordre de més important a menys.
3. Llegiu el text de Lluc. A què et crida aquest
text?
Activitat
Agafeu un globus, cada
un hi escriu la paraula, la cosa, que ell considera més important en una
persona (amistat, diner...), després cadascú infla el globus i explica perquè
ha posat aquella paraula.