La
veritable felicitat.
La joia
única
Un dia, anant pel desert, un viatger anglès va veure un àrab
molt pensarós assegut sota una palmera. Un xic més enllà reposaven els seus
cavalls, carregats de caixes. El viatger comprengué que es tractava d'un
mercader que anava a vendre joies, perfums i tapissos a alguna ciutat veïna.
Feia molt de temps que no conversava amb
ningú. S'apropà al mercader dient–li:
–Salut, Amic! Sembles preocupat! Que et puc
ajudar?
–Ai! –respongué l’àrab tristament–. Estic
molt afligit perquè acabo de perdre la mes preuada de les joies.
–Bah! –contestà
l'altre–. La pèrdua d'una joia no deu representar gaire res per a vós que
porteu tants tresors damunt els vostres cavalls. Us serà fàcil trobar–ne una
altra.
–Una altra! Una altra! –respongué l’àrab–.
És ben bé que no coneixeu quin valor té
aquesta joia.
–Quina joia era, doncs? –preguntà el viatger–.
–Era una joia –contestà el mercader– com no
n'hi ha d'altra. Estava tallada en un tros de la pedra de la vida i hauria
estat feta en el taller del temps. L'adornaven 24 brillants, envoltats cadascun per uns
altres 60 de més petits. Ja veieu quanta raó tinc de dir que era una joia única
al món.
–Realment –digué l’anglès– la vostra joia
devia ser preciosa. Però, no creieu que amb diners se'n podria fer una d'igual?
–La joia perduda –respongué l’àrab–, quedant
pensarós, era un dia, i un dia que es perd ja no es torna a trobar.
Colònies de Ponts-Organyà