Saber compartir. Per la Solidaritat.
Avui et vindrà a veure el Crist
Al meu país,
perduda entre muntanyes, hi ha una vila, que no és gran ni petita. La gent va
fent la seva feina de cada dia, com arreu.
No fa gaire,
al sabater de la vila li passà un cas ben curiós. Sabríeu dir vosaltres si fou
un somni o una realitat?
Resulta que mentre pregava rebé una bona notícia
de part d'un misteriós personatge:
−
"Joan, la teva vida és agradable a Déu. T'anuncio que avui el Senyor Jesús
et visitarà."
El sabater,
tot content, va començar per escombrar i endreçar la botiga, però no deixà pas
de banda la feina que tenia arraconada.
Aquest dia,
fins i tot, a l'hora de coure's la minestra va fer una mica d'extraordinari;
per al bon sabater, aquell era un dia de festa.
Oh, i fins i
tot es va mudar amb el gec que li esqueia millor.
De cop i
volta va entrar a la botiga una dona que tenia molt mala fama en el poble i en
els de les rodalies.
El sabater va rebre la dona i li va donar
conversa, però pensava:
"Ai de mi, si ve Jesús en aquest moment
i em troba amb aquesta pobra dona, no el podré rebre com cal."
En Joan no li va pas donar pressa perquè se
n'anés de casa seva.
Finalment va quedar altra vegada sol i seguia
treballant, il·lusionat, esperant el moment desitjat.
La imaginació volava com mai dins el caparró
del sabater, que no parava de preguntar-se:
"Com
deu ésser Jesús? Tal vegada com la imatge que presideix la meva pregària, o
potser s'assembla a la Majestat de la parròquia?"
Mentre
pensava en tot això, no s'adonà de l'entrada d'uns nous visitants.
− "Déu te guard, Joan!"
− "Ai, quin ensurt! Em pensava que
éreu... una altra persona. Veig que portes el teu menut. Està sec, aquest
xicot. Passeu, passeu."
− "Té una poma, marrec! Et farà més
profit a tu que a mi"
− "Gràcies, Senyor Joan. Mare, mira,
una poma!"
Aquell dia, tant l'infant com sa mare sortiren
de cal sabater amb dos parells de sabates noves.
I mentre el
menut i sa mare, necessitats de tot -i d'amor més que altra cosa- s'allunyaven
pels carrers de la vila, el sabater restava delerós a la botiga, sempre
esperant l'anunciada visita...
La visita
del Crist, però, en la jornada del sabater semblava que no hi cabia, perquè
altre cop la porta del carrer s'obrí amb terrabastall i aparegué un home més
ple de vi que de seny:
− "No
tens pas un got d'aiguardent, germà? -li féu de bones a primeres- fa tants dies
que només m'empasso vi, que ara tinc set d'aigua... ardent." I esclatà a
riure.
−
"Vine, vine. Seu. El que tinc és una gerra d'aigua fresca perquè et
remullis la cara, i un dinar que ens partirem. Au, entra. "
El sabater
compartí l'auster dinar amb l'embriac i parlaren i rigueren una bona estona
tots dos, encara que de diferent: manera.
Aquell home sortí d'aquella casa amb ganes de
prendre's la vida amb una mica més de coratge.
I anaren
passant les hores, i arribà la posta del sol, i en Joan no tingué més visites
aquell jorn, i també en el seu cor s'anava fent la fosca.
I arribà
l'hora de la seva pregària del vespre i havia de tancar la botiga i el Crist
encara no s'havia presentat. I començà la pregària i el sabater es queixava,
tot trist:
− "Senyor, com és que no has
vingut? Jo t'esperava..."
Quin goig quan el sabater va sentir una veu
que li deia:
"Joan, t’he vingut a veure cada cop que
algú ha trucat a la teva porta."
"Si
acolliu a un qualsevol
per petit
que sigui,
m'acolliu a
mi."
Francesc Barrachina
El conte és molt adient per representar-lo.
Ajuda a saber trobar Crist en cada un dels germans,
dels amics, dels companys, i de tothom que tenim al costat.
A en Francesc Barrachina se li
acudí llegint el llibre Pustinia,
de Catherine de Hueck Doherty. A la vegada, està inspirat en Mateu 25,
34-40:
Mateu 25,
34-40
“Veniu, escollits del meu pare, preneu possessió del
regne preparat per a vosaltres (...). Perquè vaig tenir gana i em donàreu de
menjar, vaig tenir set i em donàreu de beure, vaig ser emigrant i m’acollíreu,
estava nu i em vau vestir, malalt i em vau visitar, presoner i vinguéreu a
fer-me companyia.” Aleshores els justos li demanaran: “Senyor, quan ha passat
això? Quan et vam veure afamat i et vam alimentar, assedegat i et vam donar de
beure? I quan et veiérem emigrant i t’acollirem, o nu i et vam vestir? Quan
t’hem vist malalt o a la presó, i t’hem vingut a veure?” I el rei els dirà: “Us
asseguro que quan ho vau fer amb un d’aquests els meus germans més petits, a mi
m’ho fèieu.”