Saber compartir. Per la Solidaritat.

 

La sopa de pedres.

Rondalla escenificada.

 

Personatges:

1.     Narrador 1

2.     Narrador 2

3.     Soldat

4.     Sra. Hortènsia

5.     Sra. Eufràsia

6.     Teresa

7.     Martí

8.     Elisabet

9.     Lluís

10. Anna

11. Ester

12. Fina

 

NARRADOR 1: Diu que una vegada, fa molt temps d'això, hi havia un país que estava en guerra. I sabeu que les guerres sempre porten problemes, porten rancúnies, enveges, hi ha molts morts, molta sang. Però sobretot a les guerres hi falta el pa. La gent passa gana. No es cull el blat, no es fa farina i la gent es mor de gana.

 

NARRADOR 2: Un bon dia, un soldat, fart de fer anar les armes, va decidir fugir de la guerra. I fugint, fugint, cansat i afamat, va arribar a un poble. Era alt com un sant pau i xuclat com un clau, i anava brut, esparracat i polsós. Semblava un sac d'ossos. Un fideu. Mort de fam, arribà a una casa, trucà a la porta i quan surt la mestressa diu:

 

SOLDAT: Mestressa, no teniu pas un tros de pa per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?

 

NARRADOR 2: La mestressa de la casa se'l mira i diu:

 

SRA. HORTÈNSIA: Però, que estàs tocat del bolet? Que t'has begut l'enteniment? No ho saps, que no hi ha pa? Però... com t'atreveixes...? Mal llamp t'arreplegui...!

 

NARRADOR 2: I a cops de guitzes i empentes el treu fora de la casa. Pobre soldat...! Prova fortuna en una altra casa, truca i diu:

 

SOLDAT: Mestressa, no teniu pas un tros de formatge per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?

 

NARRADOR 2: La mestressa se'l mira de fit a fit i li diu:

 

SRA. EUFRÀSIA: Però, que estàs boig? Que no saps que no n'hi ha, de menjar? Com t'atreveixes a demanar-ne?

 

NARRADOR 2: I també a puntades de peu i empentes el treu a fora. Pobre soldat...! Ho va provar en un altre porta, en dues, en tres, en quatre i en cinc. I a totes les portes va rebre la mateixa resposta:

 

SRA. HORTÈNSIA + SRA. EUFRÀSIA: Estàs tocat del bolet! Estàs boig! Fora, fuig d’aquí...!.

 

NARRADOR 1: I és que la gent d'aquell poble estaven tips de la guerra miserable que els havia cremat els camps i se'ls havia endut els nois, i és per això que del soldat no en volien saber res. Li tancaven la porta als nassos tot cridant-li que se n'anés.

 

NARRADOR 2: Ah!, però el soldat no es va donar per vençut... Travessà el poble de cap a cap i se n’anà al final del poble, on hi havia un safareig públic. Trobà unes quantes mosses i diu:

 

SOLDAT: Ei! Mosses! No em voleu pas ajudar a fer una sopa que faig de pedres?

 

NARRADOR 2: Les mosses van riure.

 

TERESA: Una sopa de pedres...? Però que estàs boig?

 

NARRADOR 2: I se li’n reien. El nostre soldat, cansat, afamat i deprimit, es va asseure al costat de la font de la plaça del poble i, com que ja no sabia què fer, es va posar a plorar. Plorava i plorava fins que un nen se li va acostar, i després un altre i un altre encara.

 

ELISABET: Soldat, què tens? Perquè plores?

 

SOLDAT: És que jo volia fer una sopa de pedres, que és una sopa que jo sé fer i que em surt molt bona, però no puc fer-la.

 

MARTÍ: Que et podem ajudar?

 

SOLDAT: I tant, mainada...! Mireu, necessito que em porteu una perola grossa, aigua, un grapat de pedres i llenya per a fer foc.

 

NARRADOR 2: En un tres i no res tots els vailets van anar a buscar les coses que havia demanat el soldat. Encenen foc, posen la perola al damunt, i hi fiquen aigua i pedres. L’aigua es començà a escalfar. Els vailets estaven impacients i deien:

 

MARTÍ: Podem tastar la sopa?

 

SOLDAT: Calma, calma!

 

NARRADOR 2: La sopa s’anava escalfant, i al cap de poc, el soldat posà els dits a dins, la tastà i diu:

 

SOLDAT: Mmmmm...! Que bona... Jo diria, però, que hi falta un punt de sal.

 

NARRADOR 2: Una noia que es deia Elisabet digué:

 

ELISABET: Però, si jo en tinc a casa meva...!

 

NARRADOR 2: Es posà a córrer cap a casa seva i, d’amagatotis de la seva mare, agafà la sal i la portà al soldat, que la tirà a l’olla. Al cap d’una estona, el soldat tornà a tastar la sopa i digué:

 

SOLDAT: Que bona...! Però jo diria que li falta una mica de tomàquet.

 

NARRADOR 2: Un noi que es deia Lluís li fa:

 

LLUÍS: Però si jo en tinc a casa meva! Hi vaig de seguida.

 

SOLDAT: I també faltarien patates i arròs.

 

ANNA: Doncs jo puc treure les patates de l’hort.

 

ESTER: I jo a casa hi tinc arròs. El vaig a buscar!

 

FINA: I jo, que puc portar?

 

SOLDAT: No tens pas enciam?

 

FINA: Sí que en tinc! Ara hi corro!

 

NARRADOR 2: I aquells vailets van anar portant pastanagues, cebes, mongetes, cigrons, naps, cols, apis, llenties, i fins i tot un va portar un tros de pollastre. La plaça ja era plena de tots els nens del poble i al mig hi havia el soldat que remenava l'olla amb molta cerimònia. La tornà a tastar, en tragué les pedres amb una cullera i  digué:

 

SOLDAT: Aquesta sopa ja està. Mmmmm...! Quina sopa més bona! Ens ha quedat boníssima! És la millor sopa de pedres que he tastat mai!

 

NARRADOR 2: Tots els nens aplaudien i saltaven fent crits per la plaça.

 

SOLDAT: Ara aneu a casa vostra i dieu als pares, avis i oncles que vinguin amb plats i culleres, que avui hi ha sopa de pedres per a tothom!

 

NARRADOR 2: Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú se’n va quedar sense en aquell poble.

 

NARRADOR 1: I així va ser com gràcies als nens, aquell soldat i tot el poble van poder menjar per tota la gana que tenien, contents i fent festa. I des d’aquell dia, tota la gent del poble, grans i petits, gràcies a un soldat desconegut, va aprendre a compartir una mica més el que cadascú tenia. »

 

Xesco Boix

 

 

TORNAR