Saber compartir. Per la Solidaritat.
La sopa de
pedres.
Rondalla escenificada.
Personatges:
1. Narrador 1
2. Narrador 2
3. Soldat
4. Sra. Hortènsia
5. Sra. Eufràsia
6. Teresa
7. Martí
8. Elisabet
9. Lluís
10. Anna
11. Ester
12. Fina
NARRADOR 1: Diu que una vegada, fa molt
temps d'això, hi havia un país que estava en guerra. I sabeu que les guerres
sempre porten problemes, porten rancúnies, enveges, hi ha molts morts, molta
sang. Però sobretot a les guerres hi falta el pa. La gent passa gana. No es
cull el blat, no es fa farina i la gent es mor de gana.
NARRADOR 2: Un bon dia, un soldat,
fart de fer anar les armes, va decidir fugir de la guerra. I fugint, fugint,
cansat i afamat, va arribar a un poble. Era alt com un sant pau i xuclat com un
clau, i anava brut, esparracat i polsós. Semblava un sac d'ossos. Un fideu.
Mort de fam, arribà a una casa, trucà a la porta i quan surt la mestressa diu:
SOLDAT: Mestressa, no teniu pas un
tros de pa per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?
NARRADOR 2: La mestressa de la casa
se'l mira i diu:
SRA. HORTÈNSIA: Però, que estàs
tocat del bolet? Que t'has begut l'enteniment? No ho saps, que no hi ha pa?
Però... com t'atreveixes...? Mal llamp t'arreplegui...!
NARRADOR 2: I a cops de guitzes i
empentes el treu fora de la casa. Pobre soldat...! Prova fortuna en una altra
casa, truca i diu:
SOLDAT: Mestressa, no teniu pas un
tros de formatge per a aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?
NARRADOR 2: La mestressa se'l mira
de fit a fit i li diu:
SRA. EUFRÀSIA: Però, que estàs boig?
Que no saps que no n'hi ha, de menjar? Com t'atreveixes a demanar-ne?
NARRADOR 2: I també a puntades de
peu i empentes el treu a fora. Pobre soldat...! Ho va provar en un altre porta,
en dues, en tres, en quatre i en cinc. I a totes les portes va rebre la mateixa
resposta:
SRA. HORTÈNSIA + SRA. EUFRÀSIA:
Estàs tocat del bolet! Estàs boig! Fora, fuig d’aquí...!.
NARRADOR 1: I és que la gent
d'aquell poble estaven tips de la guerra miserable que els havia cremat els
camps i se'ls havia endut els nois, i és per això que del soldat no en volien
saber res. Li tancaven la porta als nassos tot cridant-li que se n'anés.
NARRADOR 2: Ah!, però el soldat no
es va donar per vençut... Travessà el poble de cap a cap i se n’anà al final
del poble, on hi havia un safareig públic. Trobà unes quantes mosses i diu:
SOLDAT: Ei! Mosses! No em voleu pas
ajudar a fer una sopa que faig de pedres?
NARRADOR 2: Les mosses van riure.
TERESA: Una sopa de pedres...? Però
que estàs boig?
NARRADOR 2: I se li’n reien. El nostre soldat, cansat, afamat i deprimit, es va
asseure al costat de la font de la plaça del poble i, com que ja no sabia què
fer, es va posar a plorar. Plorava i plorava fins que un nen se li va acostar,
i després un altre i un altre encara.
ELISABET: Soldat, què tens? Perquè
plores?
SOLDAT: És que jo volia fer una sopa
de pedres, que és una sopa que jo sé fer i que em surt molt bona, però no puc
fer-la.
MARTÍ: Que et podem ajudar?
SOLDAT: I tant, mainada...! Mireu,
necessito que em porteu una perola grossa, aigua, un grapat de pedres i llenya
per a fer foc.
NARRADOR 2: En un tres i no res tots
els vailets van anar a buscar les coses que havia demanat el soldat. Encenen
foc, posen la perola al damunt, i hi fiquen aigua i pedres. L’aigua es començà
a escalfar. Els vailets estaven impacients i deien:
MARTÍ: Podem tastar la sopa?
SOLDAT: Calma, calma!
NARRADOR 2: La sopa s’anava
escalfant, i al cap de poc, el soldat posà els dits a dins, la tastà i diu:
SOLDAT: Mmmmm...! Que bona... Jo
diria, però, que hi falta un punt de sal.
NARRADOR
2: Una noia que es deia Elisabet digué:
ELISABET:
Però, si jo en tinc a casa meva...!
NARRADOR 2: Es posà a córrer cap a casa seva i,
d’amagatotis de la seva mare, agafà la sal i la portà al soldat, que la tirà a
l’olla. Al cap d’una estona, el soldat tornà a tastar la sopa i digué:
SOLDAT:
Que bona...! Però jo diria que li falta una mica de tomàquet.
NARRADOR
2: Un noi que es deia Lluís li fa:
LLUÍS:
Però si jo en tinc a casa meva! Hi vaig de seguida.
SOLDAT:
I també faltarien patates i arròs.
ANNA:
Doncs jo puc treure les patates de l’hort.
ESTER:
I jo a casa hi tinc arròs. El vaig a buscar!
FINA:
I jo, que puc portar?
SOLDAT:
No tens pas enciam?
FINA:
Sí que en tinc! Ara hi corro!
NARRADOR
2: I aquells vailets van anar portant pastanagues, cebes, mongetes, cigrons,
naps, cols, apis, llenties, i fins i tot un va portar un tros de pollastre. La
plaça ja era plena de tots els nens del poble i al mig hi havia el soldat que
remenava l'olla amb molta cerimònia. La tornà a tastar, en tragué les pedres
amb una cullera i digué:
SOLDAT:
Aquesta sopa ja està. Mmmmm...! Quina sopa més bona! Ens ha quedat boníssima!
És la millor sopa de pedres que he tastat mai!
NARRADOR
2: Tots els nens aplaudien i saltaven fent crits per la plaça.
SOLDAT:
Ara aneu a casa vostra i dieu als pares, avis i oncles que vinguin amb plats i
culleres, que avui hi ha sopa de pedres per a tothom!
NARRADOR
2: Va haver-hi sopa per a tothom. Ningú se’n va quedar sense en aquell poble.
NARRADOR
1: I així va ser com gràcies als nens, aquell soldat i tot el poble van poder
menjar per tota la gana que tenien, contents i fent festa. I des d’aquell dia,
tota la gent del poble, grans i petits, gràcies a un soldat desconegut, va
aprendre a compartir una mica més el que cadascú tenia. »